Crisi? De la “Cultura” a Sabadell? Quina “Crisi”?

5

Ara és tema de converses i recurrent motiu d’escrits: En “la Cultura”, precisament, es veu i es diu que Sabadell “perd pistonada”. Es repeteix amb absoluta unanimitat, creixent insistència i, és clar, la inquietud consegüent. Ve perquè hi ha institucions importants, fins i tot molt importants, que han tancat portes, d’altres que són al llindar de futurs incerts i, en el quadre, l’Ajuntament tampoc no inspira gaire ànims ni, menys encara, millors perspectives.

Alguna cosa més? Doncs sí. Enmig d’aquesta allau de planys, gairebé no s’ha dit res d’un fet no pas menys “cultural” ni segurament “sabadellenc”, i per descomptat estimulant. De fet, és com si s’ignorés. A saber, el fet (i no només per allò que “el saber no ocupa lloc): També ara mateix, mal sigui fora de Sabadell, s’està vivint un moment d’espectacular projecció, intensa i brillant, d’obres, autors i productes culturals creats o si més no originats a la ciutat.

No tan sols pèrquè no se n’ha parlat gaire, en casos potser no prou i en d’altres gens, toca fer almenys una relació suscinta i segurament incompleta d’aquesta concentració d’esdeveniments sabadellencs, artístics i per tant culturals. Sobretot perquè fa goig i il·lustra. I, també s’ha de dir, perquè l’existència i virtualitat d’unes institucions públiques o privades destinades a promoure la creació cultural ha d’anar òbviament en relació amb els resultats, o almenys amb els medis i “paisatges” on aquestes creacions es produeixen.

Autors, obres i productes artístics creats o si més no originats a Sabadell estan vivint una espectacular projecció, per molt que dins de la ciutat s’ignori

Exponents d’aquest moment brillant en la creació artística i cultural sabadellenca:
L’actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) dóna un nou pas com a autor i director amb la seva obra “Perduts”. amb l’estrena de la qual ha fet els honors a la inauguració de la temporada en l’escenari de l’Aquitània de Barcelona.

La Fundació Vila Casas, la institució artística privada més activa i important de Barcelona, també ha obert temporada amb una excepcional exposició dedicada al pintor Manuel Duque (Nerja. 1919-Sabadell, 1998), apreciat entre els artistes sabadellencs de major influència a la ciutat i més projecció internacional en el segle XX. L’exposició, coincident amb els vint anys de la mort de l’autor i gairebé els cent del naixement, salda a més el deute que li tenia Barcelona. A diferència de París, Madrid, Londres, fins i tot Nova York, i evidentment Sabadell, a la capital catalana mai fins aquesta, “Manuel Duque, De la llum del món” n’és el títol, no se li havia dedicat una individual.

El guitarrista Juan Manuel Cañizares (Sabadell, 1966), serà el 24 de Novembre a la Grande Salle Pierre Boulez de la Philarmonie de Paris amb ‘Orchestre Nationalle de Lille, entre les més prestigioses a Europa, interpretant el seu Concert per a guitarra i orquestra simfònica n.1 “Al Andalus” -audició que ha estat enregistrada pel canal televisiu de pagament Mezzo, que la emetrà per tot el món- Tot seguit, el 31 de novembre i els 1 i 2 de desembre vindrà a la ciutat per estrenar a L’Auditori de Barcelona , també a la Gran Sala, el seu Concert per a guitarra i orquestra n. 2 “Mediterraneo”, encàrrec de l’OBC (Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya) que així el tornarà a presentar en les seves temporades regulars i gires internacionals, en les quals tants i tan reiterats èxits va aconseguir amb el “Concierto de Aranjuez” del Maestro Rodrigo amb el sabadellenc com a solista.

Per anar cap a l’anomenada “música culta”, al febrer vindrà amb quatre funcions la monumental estrena al Gran Teatre del Liceu de la primera òpera de Benet Casablancas (Sabadell, 1956) “L’Enigma di Lea”, amb llibret de Rafael Argullol. I, per girar cap a les músiques populars modernes, el proper 20 d’aquest mes Duquende (Sabadell, 1965) baixarà al Palau com a destacat protagonista de l’esdeveniment flamenco de l’any a Barcelona: L’homenatge al patriarcal guitarrista Pepe Carmona, Habichuela. I això, és clar, just després dels esclatants èxits de Sergio Dalma (Sabadell, 1964) a l’Auditori del Fòrum, amb gira posterior que va passar per Sant Cugat i de llarg per Sabadell, o el d’Albert Pla (Sabadell, 1966) a la sala Barts en la presentació de “Miedo”, continuada el 3 de novembre al Kursaal de Manresa.

Si hi ha crisi, que en efecte n’hi ha, la clau és en aquesta relació, al cap i la fi la de Sabadell amb el món.

Encara un altre fet no menys rellevant: La recent restauració completa i definitiva de la pel·lícula “Vida en sombras” (1948) l’obra de Llorenç Llobet Gràcia (Sabadell, 1911-1976) que Guillermo Cabrera Infante va qualificar com “una de las grandes obras del cine, no sólo del cine español”. A més la Filmoteca de Catalunya l’ha editat en el triple DVD d’un llibre col·lectiu que inclou tota l’obra del cineasta sabadellenc, bona part de la qual va rodar a Sabadell. A més d’aquell cineasta exemplar, s’hi descobreixen imatges inèdites de la ciutat.

L’anterior versió de “Vida en Sombras”, digitalitzada però incompleta, es va estrenar al 2008 a la 65 Mostra de Venezia, en la qual tot i òbviament fora de concurs tractant-se d’un clàssic, va ser l’únic film espanyol seleccionat. La nova estrena s’ha celebrat aquest 24 d’octubre al Cine Catalunya de Terrassa, en motiu del Dia Mundial del Patrimoni i atés que la restauració, a càrrec del cineasta també sabadellenc Ferran Alberich, s’ha efectuat al Centre de Conservació i Restauració, de la Filmoteca de Catalunya, ubicat al recinte del Parc Audiovisual de la veïna ciutat.

Mentrestant, se segueixen produïnt altres músics i actors sabadellencs, aixì com altres pintors, escultors, poetes, escriptors o editors igualment apreciats més enllà de la ciutat. En la ciència, que no és menys cultura que les arts, l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont va tonar a sorprendre el món a finals d’aquest estiu amb nous descobriments sobre el bipedisme humà, esdevinguts notícia viral internacional. A Sabadell se’n va parlar menys, tanmateix. I mentrestant, també, la Col·lecció Tèxtil Antoni de Montpalau il·lumina el futur i desitjat Museu Tèxtil i de la Moda, que evidentment ha d’anar a l’Artèxtil, o la Simfònica té l’agenda plena i, amb Òpera a Catalunya, fa escola i projecta aquest gènere pais.

I aquí vindria la qüestió de fons, sobre les pràctiques i polítiques culturals en general. i les de Sabadell en particular, amb crisi o sense. No per òbvia resulta negligible. Consisteix a considerar que l’acció de les institucions es deu als públics, o sigui la ciutadania, i tant o més als creadors. Valgui la reiteració-

Aquesta perspectiva, posada abans que altres, hauria d’ajudar a entendre i valorar causes i efectes del tancament en principi temporal de l’Alliance Française, i el també en principi definitiu del Museu del Gas que a més servía de seu central a la Fundació Gas Natural Fenosa, entre les grans multinacionals espanyols- O a enfrontar els temors sobre el futur de la Fundació de l’Antiga Caixa de Sabadell, propietària de bens patrimonials tan importants com els edificis obra de Jeroni Martorell, del final del Modernisme, o el Bosc de Can Deu. I, tal vegada, també podria anar bé davant la mena de crisi d’identitat detectada a la Fundació Bosch i Cardellach.

Tot plegat en el benentés que tampoc no deixa de resultar inquietant com enmig d’aquesta “crisi” abans d’institucions o, amb elles, d’un cert Sabadell oficial, el de “la Cultura” i, pel que es veu, molt d'”intramurs”, ni tan sols no es pari esment a realitats i potencials culturals de la ciutat, o al públic que bé mereix retrobar al mateix Sabadell els seus millors artistes, almenys de tant en tant. Els creadors sabadellencs abans van ser públic a Sabadell, sovint en segueixen sent, i s’hi van iniciar com a aprenenents, d’artistes, savis o el que hagin arribat o arribin a ser.

I en aquestes queda clar, així mateix, que hi ha abismes oberts entre el Sabadell instituït i publicat com a tal intramurs, el que tan sols es plany de la “crisi”, i el que s’expandeix al món en les arts i les ciències, i tampoc no es deu alegrar gens amb el tràngol local d’ara. Si hi ha crisi, que en efecte n’hi ha, la clau és en aquesta relació, al cap i la fi la de Sabadell amb el món i viceversa.

 

5 COMENTARIS

  1. Interesantísima y brillante exposición del sr. Ache sobre el estado de la cultura en sabadell y la cultura que emana de gentes de Sabadell, que aunque parezcan la misma cosa, no llegan realmente a serlo.

  2. Llegint el teu article i la quantitat de noms esmentats d’una certa rellevància em fa pensar d’on han sortit i per on han passat a Sabadell. Per parlar de crisi de cultura hauríem de parlar de si hi ha o no crisi d’entitats culturals. I potser de que cal començar a plantejar que els museus, mes enllà de l’imatge de “bombo i platerets” amb que es conceben aqui (el continent val tant o més que el contingut) hauríen d’apropar-se més al model anglés de funcionament amb voluntariat (via entitats) que permet treballar amb menys medis i més entusiasme i lligam amb la ciutadania; una mica el que es pot veure en museus a Anglaterra, amb models mixtes professional-voluntari o de voluntariat pur.

  3. Has comentat la creacio de un futur museu textil de la moda. Actualment esta en estudi el projecte del futur museu textil llaner de Sabadell que es preten ubicar al vapor Pissit.
    Degut a la evident relacio de l’un amb l’altte crec que seria bo unificar els dos projectes a fi de donarlis mes potencia.

  4. Article bastant punyent tot i que interessant per les dades que pública sobre el “sabadellenquisme” al exterior que amb un ventall purament masculí tampoc menciona a la flamant premi de la Generalitat d’Arts Plàstiques 2018 Fina Miralles amb una propera exposició retrospectiva al MACBA, com molts altres premis de il·lustradores i dissenyadores sorgides de l’ESDI o l’Escola Illa que en una important labor pedagògica també projecten Sabadell. Parlem de Marcela Altet, Marta Perez o Cristina Toro entre altres…

    El problema de parlar de la cultura passa quan ho fem des de una posició còmode i això ens dona una visió superficial amb un anàlisi poc profund i això fa que passem desapercebudes (com malauradament es comú) a disciplines com el còmic i per tan els seus artistes, parlo d’en Ricard Efa nominat als premis Esner que atorga la Meca del còmic al Comic-Con de San Diego (USA) i la gran projecció que te a França…

    Tot i que encara queda molt per recórrer en la difusió dels nostres artistes locals, cal mencionar que el treball del nostre estimat Duque sí s’han realitzat mostres de la seva obra així com d’en Jesús Llamas en els últims anys. Tots coneixem la Galeria Sis encara que els ciutadans de Sabadell només trepitjam les entitats culturals quan les veiem de passada fent un passeig cap a la Rambla.

    També hem de destacar exposicions de no menys rellevància tan d’artistes locals com de la xarxa del Vallès; Anna Garcia-Pineda a la Fundació Miró, Elia Llach al MNAC, Oriol Vilapuig a la Fundació Suñol, Isidre Manils a la Universitat de València i al Centre Cultural de la Mercè de Girona…

    El que en el fons em sorprèn del article és que no menciona ni per bé ni per malament la labor que ha fet l’Acadèmia de Belles Arts aquests últims anys a Sabadell (jo diria des de la primera edició d’Art Emergent i la primera Biennal fins a la recent cia. de teatre) en un esforç de difusió de les arts plàstiques dels joves creadors i creadores de la ciutat així com la tasca que ha realitzat els últims anys l’Estruch Fàbrica de Creació de les Arts en Viu tant en les arts plàstiques com en les arts escèniques aportant cents de agents artístics culturals de fora de Sabadell a realitzar residències i estades a la ciutat per a la producció dels seus treballs i consolidació de projectes.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí