A 20 anys de mort, el pintor Manuel Duque il·lumina per fi a Barcelona

0

El títol diu “Manuel Duque, De la llum al món”, a l’exposició que, també amb un cert sentit d’homenatge (aquest 4 de novembre fa vint anys de la seva mort i només falten mesos pels cent del naixament), l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas (Ausiàs Marc, 25, a l’Eixample barceloní) dedica fins el 30 de desembre a qui va ser un dels pintors sabadellencs més influents a la segona meitat del segle XX i amb major projecció a l’història de l’art modern.

A Sabadell, Manuel Duque (Nerva, Huelva, 1919-Sabadell, 1998) va fer escola, entre deixebles, públic i companys, i, en l’art a la ciutat, va marcar l’època que segueix oberta, moderna i expansiva. Segurament, també va ser un dels pintors catalans que més perspectiva va prendre davant dels corrents artístics que es produïen al món a mitjans del segle XX, en els moments de plenitud a l’expressionisme abstracte i en els de l’adveniment del conceptual.

Al fort de l’informalisme, Duque va exposar a la Leo Castelli de Nova York o la Klèber de Paris, que llavors marcaven tendència, en col·lectives amb Rothko, Phillip Guston, Mathieu o Tobey

A Barcelona, però, Manuel Duque no havia exposat gairebé, i mai amb una individual com la que ara se li dedica. Abans, i amb més ressó, va exposar a París, Nova York, Roma, Londres, Madrid i, també, Sabadell. A galeries tan al dia i a l’última com llavors la Leo Castelli de Nova York o la Klèber de Paris, va compartir col·lectives amb Rothko, Philip Guston, Michaux, Mathieu, Tobey o Tal Coat, entre d’altres consagrats després als museus i als manuals.

A 20 anys de mort, el pintor Manuel Duque il·lumina per fi a Barcelona 1

A l’exposició d’ara, però, li dóna valor la contundència de l’obra, intensa i personal. Molt com era Duque. Aquells altres noms, història o context, queden aparcats en el testimoni dels cartells d’època, a una vitrina introductòria. A les parets, mentre, arrenca amb el Duque dels traços grisos del que en va dir “clarobscur”, inici d’aquesta “De la llum del món” i, alhora, punt de partida del salt crucial d’aquest pintor a l’informalisme, allà al segon lustre dels anys 50.

Val a dir que el del “clarobscur” és el primer dels successius moments amb els quals Duque va projectar la seva trajectòria. Va seguir el “grafisme” entre 1959 i 1962, amb la incorporació de colors i l’èmfasi en la gestualitat. D’aquí va venir, com a gran moment crític, l’exposició “La Légende Dorée” que al 1963 va presentar a la Gallerie Breteau de París. I, finalment, la “natura”, l’evocació de paisatges des de l’abstracció, duta fins al darrer quadre, fa vint anys.

Té tant d’autobiogràfic com de teoria estètica. Per finalitat, que reiterava en converses i escrits, tenia la de “rehabilitar la pintura”, després de l’esgotament dels academicismes, la irrupció de les avantguardes i, als temps que li va tocar viure, l’eclosió del conceptual. Ho deia igual fos al taulell del 6 del carrer Borriana, el dels marcs, que freqüentava quan venia a Sabadell i vivia als Merinals, o a l’ARCO de Madrid on amb 70 anys fets exposava entre joves.

A 20 anys de mort, el pintor Manuel Duque il·lumina per fi a Barcelona 2

Però a l’exposició, aquell relat no apareix tan linial com ell l’argumentava, o com es resol des de l’índex a l’última nota en la monumental monografia d’homenatge “Manuel Duque. Una visión retrospectiva” que va sortir d’impremta per Totsants del 1998, i que ell va fullejar just abans de morir. Comissariada per Imma Prieto, que ve de l’audiovisual i no de la pintura, la d’ara obre mirades que, sense perdre ni trencar aquell relat, l’enriqueixen. Té mèrit i atractiu.

En efecte, el tema aquí és la llum tal com indica el títol, “De la llum al món”. De l’absència del color en aquells primers “clarobscurs” a l’exhuberància creixent en la “natura”, en el cromatisme i l’expansió vital que Duque va desplegar en la pintura a mesura que seguia el camí marcat per ell mateix. I Tot plegat sense més suport que la força dels traços solts, de les emocions, tan en el nervi de l’art, i d’allò tan romàntic del “paisatge com a estat d’ànim”.

A 20 anys de mort, el pintor Manuel Duque il·lumina per fi a Barcelona 3

Per bé que puntualment ordenades en els seus panys de paret corresponents, amb peces ben triades i amb un sentit com de seqüència cinematogràfica (dit sigui no perquè Imma Prieto, la comissària, sigui realitzadora audiovisual) les successives èpoques o moments de l’esquema de Manuel Duque es mostren amb perfecte eloqüència. Però, i cal apreciar-ho com a aportació de la mostra, acaba dominant la força del conjunt, prou insòlita. I potent.

L’exposició eludeix un dels moments més crítics en la trajectòria de Manuel Duque, el de la individual “La lègende Dorée des Dieux et des Heros. Le retour a una literatture picturale” que al 1963 va presentar a París. Encara que no es justifiqui, tampoc no es troba a faltar. Si el tema és la llum, no fa tant al cas. I, a més, el Museu d’Art de Sabadell va tractar al 2002 aquella mostra amb una excel·lent exposició, comissariada per Maria Josep Balsach.

“No només es tracta que costi encabir Duque en la genealogia de l’informalisme, caldria revisar tot l’informalisme en sí”, apunta Àlex Mitrani

Amb la nova sensació del Duque com a totalitat d’obra, toca llegir el text que el pintor Oriol Vilapuig (Sabadell, 1967) entranyable amic de Manuel Duque, inclou al catàleg d’aquesta “De la llum al món”, exemplar com tots els que sol publicar la Fundació Vila Casas. “El primer gest. Notes sobre la pintura de Manuel Duque”, es titula. I no amb menys interés el de l’historiador de l’Art Àlex Mitrani, “Manuel Duque. Del centre al marge del vòrtex”.

Comença així: “No només es tracta que costi encabir Manuel Duque en la genealogia de l’informalisme, si no que (…) caldria revisar tot l’informalisme en sí”. I fent-ne el relat, de Pollock o Tobey a Tàpies o el sabadellenc Vilacasas, conclou com “és en aquest context d’auge i caiguda de l’informalisme que Duque es va fer artista i va acabar creant la seva personalíssima via”. Retorn a la vitrina de l’entrada i, tant de bo, apunt per a més exposicions.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí