Al Vallesià, fa 11 milions d’anys, els cavalls (hiparion) es tornaven petits a Grècia, però no a Sabadell

0

El Vallesià, que ve de Vallès,  és un moment en la història de la terra que va abastar uns tres milions d’anys, entre en fa 11,6 i 9. Al jaciment de Can LLobateres, darrera de Can Roqueta, hi té l’estratotip o pis mostra. Va venir assenyalat per la presència a Europa de l’hiparion, un èquid semblant als actuals cavalls però en més petit, que procedia de Nordamèrica. La definició i datació del Vallèsià, localitzat després en jaciments arreu del món, va ser una de les grans aportacions del Dr. Miquel Crusafont Pairó (Sabadell, 1910-1983).

Amb el seu Vallesià, tema en el que van ser crucials les aportacions del també sabadellenc Dr. Jaume Truyols Santonja (Sabadell, 1921-Oviedo, 2013), l’escola de Crusafont va crear en la dècada dels 1950 tot un model innovador de fer palentologia, més biològic i geogràfic que no cronològic simplement. “Si hi ha hiparion, de la Xina al Vallès en tot Euràsia, és que es tracta de vallesià“, que potser es podria resumir a tall d’estirabot.

I l’hiparion, precisament, és ara motiu d’una nova descoberta, innovadora també almenys en mètode, l’estudi de les cel·lules fòssils (paleohistologia), a més d’aconseguida pels deixebles del Dr. Miquel Crusafont, per tant també a Sabadell, i publicada al nou número de la revista Scientific Raports, filial de la prestigiosa Nature amb la qual comparteix web.

L’estudi revela que a la Península Ibèrica, i aquí el jacimient de Can Llobateres com a millor mostra, aquella mena de cavalls van evolucionar cap al nanisme perquè creixien més lentament i assolien la maduresa més tard que els seus congèneres de Grècia. Aquells altres es van fer petits perquè aturaven el seu creixement abans, tot i créixer més ràpidament.

Sota el títol “Bone histology provides insights into the life history mechanisms underlying dwarfing in hipparionins” (La histologia òssia proporciona informació sobre els mecanismes de la història de la vida subjacents a ‘enanisme en els hippionions). D’això va, d’enanisme, hiparions i allò tan darwinià de l’adaptació al medi.

L’estudi revela que a la Península Ibèrica, i aquí el jacimient de Can Llobateres com a millor mostra, aquella mena de cavalls van evolucionar cap al nanisme perquè creixien més lentament i assolien la maduresa més tard que els seus congèneres de Grècia. Aquells altres es van fer petits perquè aturaven el seu creixement abans, tot i créixer més ràpidament.

Els investigadors sabadellencs han reconstruït els patrons de creixement d’aquests èquids, els d’aquí i els de Grècia, a partir de l’anàlisi per mitjà de les més noves lupes digitals de gran augment, de les cèl·lules fòssils en els teixits ossis i les marques d’aturada de creixement, que conserven. L’Institut Crusafont de Sabadell és capdavanter, també, en paleohistologia.

A l’actual Grècia, espècies d’hipàrion de mida gran van coexistir amb un petit hipàrion, el qual va anar disminuint de talla fins a assolir un pes d’uns 70 quilos fa 9 milions d’anys. A la Península Ibèrica, en canvi, la disminució de la mida dels hipàrions es va produir més tard, cap a finals del Miocè superior, fa uns 6 milions d’anys.

Al Vallesià, fa 11 milions d'anys, els cavalls (hiparion) es tornaven petits a Grècia, però no a Sabadell 1
Marcas d’aturades de creixement (fletxes) en alguns dels fòssils estudiats (Guillem Orlandi / ICP)

Però, per què i com es produeixen aquests canvis de mida al llarg de l’evolució? Els investigadors sabadellencs afirmen que els canvis de talla poden ser una conseqüència indirecta de l’acció de la selecció natural sobre els cicles vitals. Observant i analitzant l’interior dels ossos llargs d’aquells animals, els de les potes, han extret molta informació sobre aquests cicles.

“En els fòssils observem determinades marques que (de forma semblant al que veiem en les anelles dels troncs dels arbres) ens informen de les aturades del creixement anual que va fer aquell animal”, explica Guillem Orlandi, investigador del Grup de Paleobiologia Evolutiva de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i autor principal de l’article.

Per una banda veiem que els hipàrions nans ibèrics creixien més lentament i maduraven més tard, mentre que els seus anàlegs grecs aturaven el creixement aviat i assolien abans la maduresa”, comenta Meike Köhler, deixeble del Dr. Crusafont.

La comparació de les taxes de creixement òssies i les edats de maduresa relativa dels hipàrions, permet afirmar als investigadors que els hipàrions balcànics i ibèrics van seguir dues estratègies diferents que els van portar paral·lelament a una disminució de la mida.

“Per una banda veiem que els hipàrions nans ibèrics creixien més lentament i maduraven més tard, mentre que els seus anàlegs grecs aturaven el creixement aviat i assolien abans la maduresa”, comenta Meike Köhler, professora d’investigació ICREA i cap del Grup de Recerca de Paleobiologia Evolutiva de l’ICP que també ha participat en la recerca.

“Pensem que les diferents estratègies responen a situacions ambientals diferents. Probablement estarien relacionades amb els diferents hàbitats i, amb això, diferents pressions de selecció, que hi havia en el passat a una banda i l’altra del Mediterrani ”, diu la investigadora, entre les més brillants entre els deixebles del Dr. Miquel Crusafont, que per això va venir a Sabadell a principis dels anys vuitanta, i junt amb el Dr. Savaldor Moyà-Solà, la millor coneixedora de les joies atresorades al jaciment de Can Llobateres.

Quan una població està sotmesa a una elevada depredació (i, en conseqüència, a una elevada mortalitat sobre els individus adults) les pèrdues poblacionals es minimitzen al avançar la maduració sexual.

“Els hàbitats de l’actual Grècia a finals del Miocè eren oberts”, explica, “amb poca densitat arbòria. En aquest ambient, els hipàrions estarien més exposats a la depredació dels carnívors, com hienes i dents de sabre. Quan una població està sotmesa a una elevada depredació (i, en conseqüència, a una elevada mortalitat sobre els individus adults) les pèrdues poblacionals es minimitzen al avançar la maduració sexual. Gràcies a aquest sistema, el temps entre una generació i la següent s’escurça i la població es pot mantenir estable a pesar dels depredadors.

Al Vallesià, fa 11 milions d'anys, els cavalls (hiparion) es tornaven petits a Grècia, però no a Sabadell 2
El Dr. Miquel Crusafont i els seus col·labradors, excavant a la falla de Can Llobateres

Llavors, en canvi, la península Ibèrica estava dominada per ambients més tancats i boscosos. En aquestes entorns, els petits herbívors són menys propensos als atacs dels depredadors. Al mateix temps, però, aquests ecosistemes acostumen a ser més pobres en aliment pels èquids, una situació que s’agreujaria en períodes de sequera com els que hi va haver en la zona d’on provenen les restes. Sota aquestes condicions, els hipàrions haurien tingut menys aliment disponible, una circumstància que repercuteix principalment en la mortalitat dels individus juvenils.

L’estratègia òptima en aquest escenari és reproduir-se tard, ja que l’endarreriment de la maduresa comporta un augment en la taxa de supervivència juvenil com a conseqüència d’uns progenitors més experimentats. Al mateix temps, els nivells baixos de recursos provoquen una disminució de les taxes de creixement –com passa en poblacions humanes– i afavoreix un descens de la talla corporal. En aquest context, els animals creixen a poc a poc i durant més temps, com s’ha vist en la població d’hipàrions petits ibèrics.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí