La crisi de ciutat, Sabadell, i el clarobscur de les pràctiques de cooptació

1

Era per cooptació com les antigues caixes d’estalvis formaven i regulaven els seus organs de govern. Els que hi figuraven triaven els qui havien d’ocupar càrrecs vacants i, molt sovint, els presidents sortints nomenaven els entrants. Potser no va ser determinant en la crisi que, esclatada fa ara just deu anys, es va saldar amb la ruina i desparició de la inmensa majoria de caixes d’estalvis, però sí és cert que les tradicions i pràctiques de cooptació en elles establertes van contribuir en molt a aquell fabulós desastre, que tant ens ha empobrit.

A Sabadell, mentre, la cooptació forma part d’allò que se’n podria dir l’adn des dels temps, a mitjan segle XIX, en què aquesta ciutat va emergir com a tal. És com una mena de línia o fil, no cal que sigui vermell, per a resseguir la història de Sabadell, almenys la de les institucions i corporacions fins l’actualitat, en la que no pas sense motiu es considera en crisi. Precisament, les puntes més agudes de crisi estan apareixent en les institucions o entitats on les pràctiques de cooptació tenen major pes als estatuts i maneres de fer acostumades.

La Fundació Bosch i Cardellach, institució acadèmica local, és un cas paradigmàtic i explicit de funcionament per cooptació. Funciona al voltant d’un nucli tancat de trenta membres vitalicis, els numeraris, que al seu torn nomena els nous membres i en tot o en la major part la junta directiva, que ve a ser-ne una mena de comissió delegada. Tradicions locals a part, que també, això li ve d’origen, dels primers estatuts de l’entitat, fa 75 anys, en els quals el Dr. Crusafont es va inspirar en els de la Union Académique Internationale amb seu a París.

La Fundació de l’Antiga Caixa de Sabadell també ha heretat, a més de part del patrimoni, les pràctiques de cooptació de la seva antecesora. I, per seguir la llista, per cooptació funcionen les juntes del Gremi de Fabricants, van funcionar les de les extintes mútues patronals, d’aquí el Taulí en els seus orígens. i, tot i tractar-se de societats anònimes o en tot cas per accions, la cooptació va ser usual en temps al Banc Sabadell o la Companyia d’Aigües. La Cambra de Comerç i Indústria ho va superar fa uns 25 anys, amb eleccions de debó i candidats rivals.

La cooptació, però, tampoc no és una romanalla anacrònica. Es renova i opera en d’altres medis i nivells, sovint a cavall de les fronteres entre el públic i el privat. Just aquest dissabte el diari ARA ha publicat un reportatge que ho toca. “Desembarcament d’antics polítics al sector de l’aigua”, n’és el titular. Refereix els nomenaments de David Madí (ex-CDC) a Aigües Catalunya, Santi Vila (també ex-CDC) a les de Banyoles, Laia Bonet (PSC) a Ter-Llobregat, de tot d’ex d’ICV, també. I, com a precursor, el de Xavier Bigatà fa vint anys a Aigües Sabadell.

Els grans retrets a la cooptació venen per aquesta banda, la de l’eficiència. Més i tot que l’elitisme o el conservadorisme en el fons intrínsec. Fa que s’acumulin els vicis de pràctiques errònies, a l’extrem d’arribar a situacions crítiques

Hi van les influències, les “portes giratòries” i, al nucli de les pràctiques de cooptació, les confiances prèvies o almenys previstes. Sigui bo o dolent en si mateix, la francmaçoneria, el Comité Olímpic Internacional o l’Església catòlica, fins en l’elecció dels papes, funcionen per cooptació. El feixisme italià va instituir formalment i obertament la cooptació als aparells del seu estat. Al sistema de partits d’Espanya, la cooptació pesa amb major o menor grau en tots. Hi ha una universalitat de la cooptació. Però això no vol dir que sigui una pràctica eficient.

Els grans retrets a la cooptació venen per aquesta banda, la de l’eficiència. Més i tot que l’elitisme o el conservadorisme en el fons intrínsec. Fa que s’acumulin els vicis i rutines de pràctiques errònies, a l’extrem d’arribar a situacions crítiques. I anima irresponsabilitats en els qui es deuen més als seus mentors abans que a finalitats millor objectivables o, altrament dit, tendeixen a afavorir interesos privats per damunt dels generals, sigui dels socis, accionistes, membres o la societat en conjunt. Els recents antecedents locals poden il·lustrar al respecte.

Hi ha contrapunts o matisos, en particular a l’experiència històrica. Per veure els fonaments dels sistemes de cooptació tan dilatats a Sabadell, res millor que la visió, directe de les fonts, deguda a l’historiador italià Gabrielle Ranzato, en el llibre que va dedicar al Sabadell de la industrialització. “La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la Modernidad” (Ed. Península, 1987) n’és el títol de la versió castellana. El títol original italià comença així: “Sudditi operosi, citadini inerti” (subdits treballadors, ciutadans inerts). Clar i ras.

Els Turull van ser l’objectiu principal de la investigació de Ranzato. I aquí una clau: “Él (el fabricant, comerciant, financer i polític Pere Turull Sallent) sabrá ligar su ascenso personal al desarrollo industrial de toda la ciudad, convirtiéndose, como hemos visto, en figura clave de la historia de Sabadell”. Segons aquest historiador, italià, això va ser així perquè per Pere Turull els altres fabricants no eren ben bé rivals seus, encara que ho fossin entre sí. Abans, li eren creditors a qui fiava llanes o diners, o consocis en negocis i institucions ciutadanes.

Pere Turull va fer i desfer a l’Ajuntament. Va imposar iniciatives tan originals i discutides llavors com la d’urbanitzar de bell nou una Rambla prou espaiosa, invertint-hi diners és clar. I al capdavant de la burgesia de la industrialització, en la qual tampoc no ben bé tots li eren socis o creditors, va fundar i presidir la Caixa d’Estalvis, l’Instutut Industrial d’on ve el Gremi, el Teatre dit després Principal, construït en règim de junta de propietaris, i va contribuir a les companyies col·lectives formades per portar aigua a Sabadell.  I tot plegat, mitjançant cooptació.

En la tradició sabadellenca de la cooptació, la generació més brillant va ser la dels burgesos emergents, nascuts entre 1900 i 1920, vinguts del no res o del no gaire, que van entrar a  Caixa de Sabadell, la Mútua, CASSA o totes plegades. En van fer fer fins i tot una ideologia: la del sabadellenquisme

Va ser tot un món local que, sense sotracs, va perviure fins a vigílies de la II República, quan Jaume Ninet, metal·lúrgic i republicà llavors federal, portava la contra als fabricants tèxtils conservadors (clients almenys potencials dels telers que construïa) en les juntes de la Mutua Sabadellense. I va mig petar quan al 1926 el Banc de Sabadell va fer fallida, a efecte evident de la cooptació al seu govern. El van salvar un onerós crèdit que l’Ajuntament va obtenir d’un altre banc i va dipositar al Sabadell per donar-li liquiditat, i alhora l’ascencs d’una nova generació d’executius del banc: Francesc Monràs, Joan Oliu i Jesús Farrés.

De la generació d’aquells, nascuts sobre el 1900 i poc i el 1910 o el 1920 com a molt, i aquí Monràs i els seus no tan sols, va venir un moment de renovació en el sistema de cooptació local. Hi van entrar figures empresarials emergents a la postguerra: Els Enrich, amb Paco i els seus germans Antoni i Enric, els Francisco i Josep Casas, el mateix Jesús Farrés posat a fabricant i pare d’Antoni Farrés, alcalde després, i comunista. O Josep Garcia Planas, Marcet o Antoni Forrellad, el de CES i després UH, en pujolista. O Antoni Monés, entre d’altres més.

Van ser elements que, tot i venir sovint del no res o del molt poc, van connectar amb els seus coetanis d’allò que els doctrinaris oficials-municipals en diuen “burguesía tradicional de Sabadell”, i hi posen el pare Farrés fins i tot. En aquella generació hi havia empresaris tant o més brillants, fills d’amos: Els Llonch amb l’Antoni que va ser alcalde i li va donar per bastir La Faràndula. O, més jove, el Francesc Garriga que al final va ser el puntal del Teatre del Sol, i abans es va bregar la promotora d’habitatges socials VISASA o la presidència de l‘Institut Sallarès i Pla, dels joves del Gremi de Fabricants.

Va ser la generació que, mitjançant cooptació , va entrar en les juntes de Caixa de Sabadell, la Mútua, CASSA o totes plegades. Va ser la generació més brillant d’aquell món, i en va fer fins i tot una ideologia: la del sabadellenquisme. Com Turull o els Corominas que van fundar el Banc, van assumir des d’aquesta mena de sindicat de burgesos cooptats, funcions que ara no els tocarien: la crisi d’habitatge al franquisme, i d’ella les coves i barraques; la fundació de CASSA l’adveniment de la informàtica, i el Centre de Càlcul, o pujar el Sabadell a primera.

L’alcalde Farrés va demostrar ser molt d’aquell món, d’on venia d’abans que de l’esquerra. Entre d’altres exponents, i potser a falta de millors visions, hi va ser fidel en operacions com la de Taulí i la prou fallida de l’Eix Macià, on va trobar i posar d’inversors elements Monràs i Corominas, precisament.

L’alcalde Farrés va demostrar ser molt d’aquell món, d’on venia d’abans que de l’esquerra. Entre d’altres exponents, i potser a falta de millors visions, hi va ser fidel en operacions com la de Taulí i la prou fallida de l’Eix Macià, on va trobar  d’inversors elements Monràs i Corominas, precisament. Amb Farrés, la vella cooptació a la sabadellenca va sobreviure a la democràcia d’ara. Però això no vol dir que s’hi adaptés amb l’eficiència d’altres temps. Han petat l’Eix Macià, les mútues, Caixa Sabadell, Cassa… i ara, la “Crisi de Ciutat”, que en diuen.

Quedaria per tractar, en el guió d’això de la crisi ara establert a nivells diguem-ne mediàtics, el cas de l’Alliance Française. Però més que una entitat és una franquicia a partir de la qual el seu primer franquiciador local, Robert Ferrer, va buscar socis institucionals (aquí l’Ajuntament de Farrés l’Entesa o el Bustos, o el Banc i Caixa Sabadell), també socis creatius (i en el millor exponent Papers de Versàlia, o abans un Cine Club sedicent, amb el qual va fer campanya contra la Delegació de la Filmoteca de Catalunya a Sabadell). Una part de cooptació, també. I crisi. Però aquesta és una altra història.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí