Manuel Duque, reconegut de nou pels seus amics pintors de Sabadell

0

A Alfons Borrell (Sabadell, 1933), degà de l’expressionisme abstracte a Catalunya (el més gran no tan sols d’edat entre els pioners que ho poden contar), l’exposició de Manuel Duque (Nerva, 1919-Sabadell 1998) ara en ple últims dies a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas a Barcelona, l’ha fet recordar el moment precís, i sobretot intens, en el qual va deixar de ser figuratiu, de fer figures. Un moment que aviat va compartir amb Duque. D’aquí el record, ben bé històric.

 

Van ser més que amics, és clar. Duque, a vint anys de mort i gairebé cent del naixement, es una figura central en l’art modern a Sabadell, i no tan sols. Va exposar molt més a París, Nova York o Madrid que a Barcelona, on aquesta retrospectiva d’ara encara ve a ser-ne la primera individual, pòstuma però. I a Sabadell, “el mestre”, que va escriure Joaquim Sala-Sanahuja, o en tot cas una referència crítica ineludible en el millor de la vida artística a la ciutat des de mitjan segle XX.

Manuel Duque, reconegut de nou pels seus amics pintors de Sabadell 1
Alfons Borrell a l’exposició “Manuel Duque, de la llum al món”

“Aquell moment”, que diu Alfons Borrell , li va venir just abans de conèixer Duque, pels volts del 1955 o el 1956. El va sentir en un lloc precís, molt de Sabadell: al que arran l’enderroc de l’antic Pedregar començava a ser el Passeig de la Plaça Major. Poc abans, en el servei militar a Mallorca, s’havia fet amic d’Anglada Camarasa, hereu d’essències de limpressionisme . En ell va intuir altres maneres de mirar, sentir i expressar per mitjà de formes i colors.

Alfons Borrell vivia al Passeig, on el seu fill Ricard continua la rellotgeria familiar. “Va ser un migdia d’hivern. Des del balcó del quarto vaig veure un paleta o manobra, dels que feien el Passeig, menjant amb la dona i una filla petita en una mateixa fiambrera, sols allà a l’obra. Em va entristir. I llavors em va venir al cap com hi ha emocions, sentiments, tristos o serens, que no es poden expressar en una fesomia, un retrat o un paisatge convencional”. recorda.

D’aquell fet en va treure una sèrie de dibuixos que no va expossar fins passat mig segle. Van sortir a la llum en la retrospectiva que li va dedicar Fundació Palau de Caldes d’Estrac, la qual tot seguit va venir al Museu d’Art. No van figurar, en canv,i a la que amb molt major abast i més obres, la Fundació Miró va dedicar a Alfons Borrell, a l’estiu del 2015.

Aquells dibuixos d’Alfons Borrell, tot i previs o en tot cas coetanis, són molt afins, a més de propers, als que sota el títol de “Clarobscurs” obren aquesta nova exposició de Duque.

Manuel Duque, reconegut de nou pels seus amics pintors de Sabadell 2

“Aquests dibuixos els vaig veure per primer cop a la casa de la Serra d’en Camaró on ell (Duque) vivia amb la germana i el cunyat, un Tronchoni (com l’equip de futbol del barri). Els recordo”, diu. Són més pictòrics que aquells altres de Borrell. L’obra de Duque i la de Borrell van prendre formes i sentits diferents. Duque va tendir a un cert barroc, i Borrell a la tensió dels clàssics. “Però hi havia molta amistat, i respecte. L’obra de Duque no perd mai l’emoció”, diu Borrell.

Manuel Duque va viure després, entre les dècades dels 50 i els 60, el moment de major projecció internacional. Alfons Borrell, en canvi, va tenir una eclosió més tardana, després d’anys de no poder pintar per allò de les coses de la vida, en la seva i en la de l’art ara més que superades, en tant que coses circumstancials, passatgeres. Enmig, hi va haver l’episodi del Grup Gallot, anecdòtic tant per Duque com per Borrell, que hi van coincidir.

Duque va tendir a un cert barroc, i Borrell a la tensió dels clàssics. “Però hi havia molta amistat, i respecte. L’obra de Duque no perd mai l’emoció”, diu  Alfons Borrell.

I tornant a Sala­-Sanhauja: “El tercer mestre que reàpareix a Sabadell (després del primitiu Espinalt i del Vila Cinca que el Sabadell oficial ha reduït a tòpic) és Manuel Duque”. “Dit així”, afegeix. “pot semblar brutal, paradòdic. Però és un fet sobretot per a uns quants artistes joves que tindran més endavant una projecció important, la figura del mestre, que així es perfilava com una mena de llei pròpia i característica del món de les arts sabadellenques”.

Les cites aquí, d’aquest autor, venen d’un catâleg amb el subtítol “La generació dels 80 en la creació sabadellenca dels 80”, publicat per l’Acadèmia de Belles Arts al 2006. Respecte a Manuel Duque, va escriure textos més eloqüents i específics. Però aquest de Joaquim Sala-Sanahuja va dels deixebles de Manuel Duque. De deixebles sense embuts se’n segueixen considerant, des de llavors i per sempre més, Ramiro Fernández (Sabadell, 1961) o Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964).

Manuel Duque, reconegut de nou pels seus amics pintors de Sabadell 3
Ramiro Fernándezm Manuel Duque, Pablo Aizoiala i Oriol Vilapuig, al 1988

Oriol Vilapuig ha aportat un dels textos del catàleg d’aquesta exposició, més que oportú. Hi van la intensitat emotiva de Manuel Duque, i allò dels deixebles evident i testimoniat per Sala-Sanahuja. “Amb Manuel Duque vaig aprendre quina actitud i obra fer com a pintor ara mateix”, diu Ramiro Fernández. “A l’Escola de Belles Arts”, recorda, “els mestres ens deien que la pintura era acabada. Eren del conceptual, com gent que llavors es posaven a pintar”.

Era el moment del retorn a la pintura del que se’n va dir la tranasvantguarda, amb Achillle Bonito Oliva com a crític esdevingut teòric, i Sandro Chia com a artífex exemplar. L’inluxe de Manuel Duque també va arribar llavors a artistes no menys intensos, com Jesus Llamas de Ca n’Oriac. Precisament, Oriol Vilapuig el ve vindicant amb tot d’iniciatives, entre les quals una expòsició al Sis del carrer Borriana fa dos anys, l’espai on aquells dos joves llavors, Oriol i Ramiro, o el Jesús que no era tan jove, van conèixer i aprendre de Manuel Duque.
Per Ramiro Fernández, “aquesta e

xposició d’ara a la Fundació Vila Casas m’ha fet veure fets i coses de Manuel Duque que no havia vist en les que li va dedicar al Museu d’Art de Sabadell, al 1983 i al 2006, i van estat molt bé”. Com Oriol Vila Puig n’atribueix el mèrit a Imma Prieto, la comissària.”Aquesta exposició dóna una visió global, sobre Manuel Duque, que fins ara no s’havia produït”, diu Oriol Vilapuig.

Llàstima que l’exposició tanqui.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí