Amnèsia i nostàlgia, model i crisi de Sabadell com a ciutat

0

A Sabadell hi ha nivells evidents d’epidèmia en dues patologies: l’amnèsia i la nostàlgia. Totes dues afecten la memòria. Amb l’amnèsia, aquesta queda suprimida, i en la nostàlgia mitificada. Els mites pertanyen així mateix a allò ideològic. Molt mala cosa, les malalties en general. No pas menys aquestes en particular. I més en cossos febles, per tant malaltissos.

Entre les causes, passa com amb els encostipats o les grips, que proliferen a l’hivern, o les diarrèes i grastroenteritis a l’estiu. La memòria se sensibilitza en moments de canvis, i en ells d’un cert desconcert. Els canvis, ara, són grandiosos, històrics. Al món en general i a Sabadell també, en particular. Ni l’amnèsia ni la nostàlgia ajuden. Fan més mal que bé.

La qüestió de fons és la del model de ciutat. Sabadell va ser ciutat fàbrica, durant 125 anys De mitjan XIX, en la revolució industrial i la liberal-democràtica, al 1975, l’any de la primera crisi industrial, enmig d’una també política.. Després crisi de model, desconcert i drama

A Sabadell, a més, aquests mals toquen de ple allò del “model de ciutat”, en general. El que va ser Sabadell és motiu de records, testimonis o dades, i d’aquí matèria on plantejar preguntes, qüestions i respondre-les amb explicacions raonades i fonamentades, de les quals ni l’amnèsia ni la nostàlgia no en son capaces, per defecte o abús: L’oblit o el bloqueig del “bucle” melancòlic.

La qüestió de fons és la del model de ciutat. Sabadell va ser ciutat fàbrica, materialitzada com a tal. Model madurat a mitjan segle XIX, o pocs anys abans. En temps de la revolució industrial i, en simultani, la liberal i després democràtica. Va seguir durant 125 anys, cinc generacions. Del 1850 al 1975, el de la primera crisi industrial, enmig d’una també política.

En tant que models, hi ha tipologia: Hi ha ciutats de mercat, i el mercat les fa centre d’un rodal més o menys extens i potent. D’abans de ser ciutat fàbrica, i encara ara, Sabadell no ha deixat de ser mercat. També hi ha ciutats que ho són pels poders i les administracions públiques, aquí el Madrid del tòpic, o per les universitats, o fins i tot les fortaleses militars.

Encara que no ho resolgués, almenys en part per víctima més d’amnèsia que no nostàlgia, Antoni Farrés va ser molt conscient de l’abast de la crisi en el model de ciutat, per Sabadell. Va buscar alternatives: la de la ciutat com a mercat, la de serveis sense excloure el poder, i la de centre de coneixement, que va vincular a “les noves tecnologies”, molt com a mite.

A l‘Eix Macia, el nou model es va fer projecte i obra. Grans magatzems, oficines, jutjats, palau de congressos, fira, auditori i una escola universitària en les tals noves tecnologies, a més del Parc Catalunya. Fet o no, no ha funcionat prou. Hi va posar drama, i molta voluntat. Ningú no ha parlat mai tant de model de ciutat, tret dels qui se’n vindiquen continuadors.

Però tampoc no tenia tant d’original. Terrassa ha fet amb millor èxit el canvi de model. Ara és un centre de coneixement, a partir d’un campus universitari potent que ve de la històrica escola d’enginyers, dóna sentit al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica i s’ha ampliat a l’audiovisual, amb més escoles, producció i tota la part tècnica de la Filmoteca de Catalunya.

Sant Cugat és un altre model de ciutat de serveis i de producció industrial d’alt valor afegit, sorgit més d’una posició estratègica en quant a comunicacions, clau per qualsevol ciutat en qualsevol de les seves modalitats, models i tipologies. A diferència de Sabadell, aquestes dues no són ciutats dormitoris. Atrauen activitat, treball, diners i poder sobre el territori.

Què ha de de fer  Sabadell?. Fer servir el diàleg entre passat i present, que en això consisteix la història segons els clàssics,  per buscar oportunitats de futur.  Per això, estimula el Museu o Centre del Teixit i la Indumentària,proposat per a l’Artèxtil.

Què ha de fer Sabadell?. Primer, endreçar el nucli urbà, superar el desastre de la Gran Via, amb les rondes, i així recuperar barris morts des de fa dècades, com el sud de Gràcia a l’altra banda de Gran Via, que arriba a Espronceda, o l’oest de Can Feu, el de les fàbriques i tallers, o Covadonga. Posar sentit i qualitat a l’urbanisme. I tenir tots els carrers arreglats i dignes.

I alhora, o abans si cal, curar-se d’amnèsies i nostàlgies. Fer servir el diàleg entre passat i present, que en això consisteix la història segons els clàssics, ara per buscar oportunitats de futur. En això, precisament, estimula el Museu o Centre del Teixit i la Indumentària, que l’urbanista Manel Larrosa i l’historiador de l’Art Josep Casamartina proposen per a l’Artèxtil.

En els grans canvis històrics, es corre el risc de perdre coneixements. Va ser la resposta del modernisme a la industrialització, de Morris i Ruskin amb el moviment de les Arts&Crafts al sabadellenc Marian Burgués, més optimistes davant el futur, però crítics per moderns, que simplements nostàlgics. Volien que el saber dels vells oficis servís als productes industrials.

Com ells, Larrosa i Casamartina vinculen la potent Col·lecció Tèxtil Antoni de Montpalau, que amb seu a Sabadell és el major fons privat de moda a Espanya, a la potència artística de la ciutat, l’Escola Superior de Disseny Industrial (ESDI), al tèxtil de major valor afegit, que és el que queda a Sabadell, i també a la valotització del patrimoni o l’atractiu pel turisme.

Davant s’hi oposen l’amnèsia, político funcionarial o periodística oficial (aquests també en quant a acomiadaments i indemnitzacions) amb el subproducte de la reducció del passat a simple anècdota pretesament graciosa o simplement indiferent. En quan a política, populísta. El Pla de Museus Municipals que projecta el govern municipal, i del qual El Dia de Sabadell n’és de moment l’únic med en informar-ne presenta senyals inquietants al respecte. Hi va, més que el model, el futur de la ciutat com a tal.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí