Josep Oliu, tranquil amb l’estat de Banc Sabadell; també amb el de l’economia, però no tant

0
Josep Oliu, presidente de Banc Sabadell,(Helena Torrent-El Dia de Sabadell)

El 2018 ha estat complicat pel Banc Sabadell. L’ha acabat amb les accions prop de mínims. Ha tingut moments més complicats encara. Però en la seva habitual compareixença davant l’empresariat sabadelenc, en la conferència que imparteix cada gener des de fa 11 anys a la Cambra de Comerç, s’ha presentat amb la satisfacció de qui ha fet els deures amb aplicació.

Sobretot balanç sanejat, per bé que no amb els guanys que segurament li agradarien. Ha qualificat de “gran èxit” la venda dels actius immobilaris, entre els quals els “tòxics”, que en bona part li van venir de l’absorció de caixes d’estalvis, i en molt bona part de la Cam. Per “12.000 milions d’euros nets”, que ha matisat. En efecte, a més de fer calaix ha fet net.

També ha qualificat d'”èxit” l’entrebanc que el Sabadell ha patit en l’absorció (“migració”) del britànic TSB. El colapse del sistema de banca digital d’aquest banc, mentre es fusionava amb el Sabadell, va derivar “en problema de comunicació i per tant polític”, que així l’ha considerat, arran evidentment dels perjudicis que va generar en els clients de l’entitat.

Una “taca”, l’única, en el prestigi que el Sabadell ha acumulat en l’experiència d’haver absorbit abans 16 altres bancs o caixes. “En la resta de la migració, tot perfecte. Però en el sistema de banca digital…”, ha reconegut. Se’n sent per l’efecte sentit i pagat en el compte de resultats: “Ara, al TSB, tenim una banca digital a l’última, però a un cost superior del previst“.

 

Josep Oliu, tranquil amb l'estat de Banc Sabadell; també amb el de l'economia, però no tant 1
Joan Oliu, president de Banc Sabadell, amb Anton Maria Brunet, president de la Cambra, aquest matí a Sabadell, (Helena Torrent-El Dia de Sabadell)

Fora d’això, i també a Anglaterra malgrat el brèxit, Oliu veu perspectives d’expansió, i més per a la línia de suport financer a pimes i particulars en la qual el Sabadell té el seu autèntic adn, el fonament i manera de practicar el negoci bancari. Arribarà a Europa la lleugera alça dels tipus d’interes, per ara fins i tot negatius, i això beneficiarà l’estalvi, entre més virtuts.

“Allò que abans en dèiem renda fixa”, que ha dit talment. Una mica el “món d’abans” amb el qual es van fer els clients i accionistes de sempre del Sabadell, i que fins i tot es va traduir al refranyer local: “Ser accionista del banc (el Sabadell) és viure pobre i morir ric“. Les accions del Sabadell, quan no era a borsa, donaven poc dividend però és revaloritzaven molt.

Però el món d’ara no és aquell d’abans, que va culminar amb caixes de bombons i epifanies ciutadanes, tan enyorades a Sabadell. Per molt que, tant de bo, s’hi arribés a semblar en el millor. El d’ara és el dels “ciberatacs” delictius, amb intents de robatori o extorsió des de “països exòtics”, en el dir d’Oliu. “Ens hem defensat bé”, ha dit. Senyal que està en guàrdia.

Respecte als efectes de la digitalització de l’economia, molt sensible en el comerç i els serveis, Josep Oliu ha posat l’exemple la situació del taxistes que, mentre ell parlava, s’estaven manifestant a l’Eix Macià

Ve amb “la digitalització de l’economia”, en la qual la banca digital n’és només un exponent, i que està transformant radicalment sectors com el del comerç o els serveis. Josep Oliu ho ha tingut molt fàcil per il·lustrar-ho. Mentre ell parlava, a l’Eix Macià s’estaven manifestant els taxistes, contra Uber i Cabify. “I això”, ha advertit, “tan sols és una part, la més visible”.

Aspectes estructurals. Josep Oliu potser ha parlat més d’altres que, per polítics o geopolítics, entrarien en la categoria de superestructurals. El del brèxit en seria un. En una dada que no ha mencionat, perquè ha donat per gairebé descartat l’escenari, el Banc d’Anglaterra xifra en un 8% la caiguda del pib britànic en cas de brèxit dur. Nivells de la Rússia post URSS.

Es mou en dues posibilitats: el brèxit pactat amb la Unió Europea i per tant més o menys reconduïble o gestionable amb raó i seny. O també el no brèxit. S’hi ha extés fins esgotar el tema del cèlebre article 50 del tractat entre Gran Bretanya i la Unió Europea. I també s’ha extés molt sobre Itàlia, ara entre l’alt endeutement públic i l’antieuropeisme al govern.

No pas per exposició del Sabadell (“l’italià es molt un deute entre italians”, considera), el fa patir menys. “Crec que els governs italians no es tiraran no un tret al peu, perquè seria un tret al cor”, ha dit. O sigui, creu que no trencaran amb Europa. De Cardiff a Varsòvia, tema de la geopolítica econòmic: malestar social, populisme euroescèptic i els buròcrates de Brusel·les.

A Espanya, Oliu veu creixement robust en el pib, les llars i els particulars no tan endeutats com en el primer tram de la crisi, menys atur però sous més baixos, cosa que ha lamentat però és el que hi ha

Tant o més, la guerra comercial entre Estats Units i Xina, en el benentés que Estats Units és el garant de l’estabilitat financera internacional. També l’estancament i endeutament al que havien estat països emergents a Sudamèrica, on a més el capital espanyol hi té inversions, exposicions i per tant risc, o la inestabilitat sempiterna a l’Orient mitjà. Un món convuls.

I d’aquí ha tornat a Espanya i, més en concret, a Sabadell o el Sabadell. Creixement robust en el pib, les llars i els particulars no tan endeutats com en el primer tram de la crisi, menys atur però amb sous més baixos, cosa que ha lamentat però és el que hi ha. I no tem noves bombolles perquè, com ha detallat, l’obra nova encara està per sota de la demanda.

Però en l‘endeutament públic hi veu una dada preocupament, que se li podria deduir. Si abans de la crisi no arribava al 50%, i a l’almenys inquietant itàlia passa del 130%, Espanya no ha baixat del 98%. Hi va, com a exponent, allò de la “prima de risc” que tant es parlava. I no tan sols. El salt del 40% al 98% de deute indica fins on ha arribat i què queda la crisi.

“I si, tal com està el món, vingués una altra crisi?” S’ha preguntat Josep Oliu. Prudent, en el que en temps va ser virtut de banquers, no en tem cap d’imminent i indefectible. “Però en aquest món tan complexe…”, ha deixat anar, marcant en silenci els punts suspensius. I, des de la prudència, allò del mirar d’estar a punt pel que pugui venir, que mai no se sap prou.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí