L’òpera definitiva de Benet Casablancas, compositor sabadellenc: “L’enigma di Lea” estrena al Liceu

0
Rafael Argullol, Benet Casablancas i Josep Pons en una pausa als assajos, al Liceu

“Únicament mereix la llibertat qui sap conquerir-la cada dia”, cita de Goethe al Faust amb la qual el filòsof i escritor Rafael Argullol, també gran tractadista per cert de l’idealisme romàntic alemany, situa el sentit de “L’enigma di Lea”, de la qual n’és autor del llibret. La música, del sabadellenc Benet Casablancas. L’opera s’estrena aquest dissabte al Liceu.

Argullol ha qualificat l’argument de “conte mitològic”. La mitologia fa per les òperes. Però Lea no és cap personatge clàssic, i a més es planteja com actual. Una dona que acaba de patir un acte traumàtic, no explicitat a l’obra. Parteix del dany, troba un home en situació anàloga, i s’enfronta a personatges que representen les pulsions totalitàries de l’època.

Tant Argullol com Casablancas coincideixen a citar un mateix punt de partida: Monteverdi en els orígens de l’òpera com a gènere i, més en concret “l’equilibri entre text i música”. Així i tot la creació de la música ha estat segurament molt més treballosa. “Per mi han sigut dos anys sencers de treball“, confirma Benet Casablancas, molt treballador com bé es sabut.

Porta quaranta anys de trajectòria com a compositor, amb notable i creixent projecció internacional. De Nova York o Buenos Aires a Tòkio passant per Londres o Viena, requerit per auditoris i intèrprets del major relleu. És tot un saber, al cas artístic, que es concentra en el repte que ha comportat la creació de “L’enigma di Lea”, la primera òpera de Casablancas.

L’ocasió, ara, de comptar amb veus, amb l’escena, amb l’orquestra, ballet, l’òpera en definitiva,ha obert  infinitat de noues reptes Benet Casablancas, que porta quaranta anys component. I entre ells, el de dur el gènere operístic al segle XXI

L’altre gran repte es portar l’òpera al segle XXI. La menció a Monteverdi pren sentit, també, en aquesta perspectiva. En italià, l’idioma de major pes en el gènere, amb passatges en català, al cas modern. L’argument d’aquest “L’enigma di Lea” potser faria pensar en aquell expressionisme de fa un segle, per exemple en el “Woyceck” de Berg. Però no, o no tan sols.

“Soc tan omnívor com puc en devorar música, i òpera“, adverteix el compositor. L’erudicció musical de Benet Casablancas és extrema, i demostrada com a assagista. I és, més a aquestes alçades, un músic molt personal, molt fet i molt ell. I l’ocasió, ara, de comptar amb veus, amb l’escena, amb l’orquestra, ballet, l’òpera en definitiva, l’ha obert a infinitat de reptes.

Josep Pons, director de l’Orquestra del Liceu i vinculat a Sabadell des qua fa quaranta anys hi va dirigir la Coral Belles Arts, és un vell i entranyable amic i company de Benet Casablancas. Amb la partitura davant, en destaca les complexitats i efectes rítmics, la sensibilitat i l’ambició en els recursos tímbrics, els harmònics… Per la batuta, també un gran repte.

Però Benet Casablancas, davant de l’obra, insisteix molt en invocar “l’equilibri“: entre veus i orquestra, entre les veus entre sí i els instruments també entre sí, entre texte i música… I, pel que fa al texte, la relació amb textes literaris és una gran constant en l’extens catàleg del sabadellenc. Potser en sap tant com de música. I d’aquí que hagi triat Rafael Argullol.

Catedràtic d’estètica gairebé per antonomàsia, en temps a l’Escola de Belles Arts i ara a la Pompeu. Un altre erudit. Molt de treball conjunt des de bon principi, al 2011 quan es va plantejar l’encàrrec. I en aquest treball les aportacions de Pons, de la directora escènica Carme Portacelli, dels cantants Xavier Sabata i Allison Cook, incloent retocs a la partitura.

Passa amb els clàssics: Les obres les acaben definint els intèrprets, en una constant evolució en la història. “L’enigma di Lea”, parteix de zero. “Espero que amb altres intèrprets se seguirà produït a altres teatres”, desitja Josep Pons. Des del Gaudí de Guinjoan, al 2004, al Liceu no s’estrenava cap òpera. El temps de la història és lent, de vegades, però inexorable.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here