El perquè de viatjar poc a poc

0
El meu transport/ Foto de JoanMonterde

Qui sóc? Una vida d’aventura i auto descobriment.

El perquè de viatjar poc a poc 1Podria dir-los que sóc músic de professió,fotògraf ,obrer o un àvid narrador d’històries, però al cor, sóc abans que res un simple viatger. Vaig néixer i vaig viure gran part de la meva vida a Sabadell, és en aquesta ciutat on tinc les meves arrels i per molt lluny que em trobi és en aquesta ciutat on tinc els meus orígens i quan em pregunten d’on soc els hi parlo que es on viuen , el meu pare, el meu germà, el meu nebot, els meus millors amics… En el passat els meus viatges no sempre anava sol, anava acompanyat sovint de dos Sabadellencs, amb ells vaig descobrir l’amistat en tota la seva dimensió , i vaig realitzar viatges meravellosos com recórrer amb bici una de les zones més altes de planeta, l’Himàlaia.
Tots els països que he visitat, cada un d’ells, ha deixat alguna cosa en mi, fins ara 18 països amb bici i 25.000 kms pedalats.
Amb el temps em vaig preguntar si la vida que portava era la millor opció per a mi, si esperar a les vacances per experimentar aquesta sensació que dona viatjar en bici era el única possibilitat, en definitiva si estava participant de la meva vida com jo volia i si el meu somni de viatjar pel món amb total llibertat no era possible fer-ho.
S’ha de buscar per trobar el camí que ens porta a l’esencia de lo que veritablement som.
Vaig determinar que si la vida són les experiències viscudes deixaria la meva vida anterior per llançar-me a una vida nòmada. Des de llavors sóc cada dia més un ciutadà fet trossets de milers d’altres llocs diferents mentre m’adono que tots tenim els mateixos instints i emocions. Tots riem i plorem, vam somriure, ens vam enamorar i desenamorem. El sorprenent és descobrir com de essencialment similars som a l’hora de crear qualsevol d’aquestes emocions i reaccionar. En definitiva, el que tots busquem és la felicitat. Per a mi la felicitat és en part poder decidir. A causa de la naturalesa de viatjar amb bicicleta, puc relacionar-me íntimament amb els llocs i els pobles que visito. Això significa passar la major part del temps en la naturalesa i / o amb la gent local, creant i construint relacions que són veritablement úniques i tenen el poder de canviar la forma en què penses i en última instància, qui ets. Cada un d’ells m’ha animat a impulsar el meu desig d’aprendre encara més. Vaig sortir per enfrontar tot, tant per fascinar com per frustrar-. Vaig sortir a fora per relacionar-me amb persones que a vegades són radicalment diferents però com més m’involucro amb elles, més aprenc a veure el món des d’una perspectiva diferent. Això manté el meu cor i la meva ment frescos, oberts i vius. Vaig vendre la meva casa i el meu cotxe per participar d’aquest somni. És en aquesta intimitat que es construeix a través de la connexió empàtica amb altres éssers humans on el meu esperit floreix. Les meves fotografies i les meves històries són una conseqüència directa de la meva experiència. Visc les històries que explico i les fotografio,es per a mi molt important compartir-les amb tots vosaltres, a la meva ciutat. A través d’elles, busco retratar la condició humana, la gent i l’ambient en què viuen, de la manera més digna, perquè darrere de cada persona en aquest món hi ha una dignitat subjacent, hi ha humanitat, hi ha alguna cosa dins de cada un ells que els vincula intrínsecament a mi i em vincula a mi amb ells.

El perquè de viatjar poc a poc

Quan viatjar es transforma en un recompte de llocs ja trepitjats, a un mapa en el qual es van marcant creus, els països o a les ciutats a les que es va arribar, o els milers de kms comptabilitzats i al final el viatger s’adona que l’únic que va fer va ser córrer, la cosa es transforma llavors en un mer trasllat, en un conte per explicar alguna cosa com : “Vaig estar aquí, allà i més enllà” ,estem viatjant en realitat?
El perquè de viatjar poc a poc 2
Un trànsit sense massa detalls foliat en mil fotos que mai es tornarà a veure, una barreja mental d’algunes places o carrers (va ser tot tan ràpid i són tan semblants algunes artèries d’una urb que és fàcil la confusió), però en veritat és viatja sota el paradigma mateix de la vida moderna. Córrer, treure´s selfies, fotos per a la família o els amics, explicar a tots a on s´està, mediatitzar cada pas i poques vegades vivenciar el lloc ..
El perquè de viatjar poc a poc 3
Ara la immediatesa a què ens sotmeten les tecnologies i la nostra elecció de manera de viure, passa pel digital per fer tot en menys temps,cada vegada més i més ràpid. Estar interconnectats és un benefici i a l’hora un mal dels temps si no es fa un bon us, avantatges i desavantatges. L’important és que cada cosa compleixi la seva funció. Per tant, treure´s selfies o fotos sense mirar realment el paratge és absurd. En la meva recent visita a les grans cascades d’Iguazú es un d’aquells llocs on hi ha a molta gent filmant tot i més. Algunes persones , no poques, mai van treure la vista de les càmeres i telèfons. Tota la seva experiència passava per una pantalla. Viatjar valdrà la pena si abans vam estar conscients d’on estem aturats. Anar a poc a poc i registrant en la ment, en una llibreta, o en comentaris al telefon, aquestes coses que criden l’atenció, aquests detalls que no figuren a les guies perquè es fa a únic i irrepetible el moment del teu propi viatge..vivenciar cada lloc ; de viure es tracta, viure aquell precís instant. Només els moments que valen la pena recordar, seran els que facin els teus viatges enriquidors, no la quantitat de monuments que vas fotografiar i els selfies que ens dona massatges al nostre ego continuament sinó les experiències viscudes. Experimentar. La idea és procurar experiències, vivències autèntiques, conèixer la cultura i als habitants, fins i tot en les grans ciutats. Llogar habitacions compartides, utilitzar altres alternatives,hi han plataformes com Couchsurfing que permeten conèixer gent dels llocs , compartir l’esmorzar o dinar amb els amfitrions, anar a un bar a xerrar amb desconeguts. Ficar-se a la natura i capbussar-se amb ella, caminar pels carrers i guardar tot en la ment i el cor. Cap foto registrarà el teu sentiment enfront de les Cataractes d’Iguazú per exemple, sobretot si no t’has donat el permís per sentir el lloc on ets. Compartir també et porta a defensar la diversitat en els costums, la gastronomia, el folklore, la llengua … experimentar cada aspecte del nou lloc que es coneix. Deixar de comparar i ressaltar la diversitat sense jutjar. Recreant-te en l’indescriptible i el no tan obvi, això crea addicció us ho asseguro. Mai vaig a un lloc cronometrant el temps sinó vivint cada segon amb el que els meus sentits tenen davant i em deixo portar .. No cal no tenir el bitllet de tornada a casa com jo per posar en pràctica això que us dic. Un pot en les seves vacances prendre un cafè escoltant les converses de la gent i veure què els interessa, o a què prenen atenció a la tele o la radio. És una altra forma de conèixer un lloc i de portar-te amb tu les impressions d’un país i la seva gent, i que s’ha convertit en el meu estil favorit. És veritat que la bici és una forma de viatjar idònia per fer un viatge amb aquesta filosofia ja que vas prou ràpid per fer llargues distàncies i prou lent per apreciar cada detall. És un estil que no entén de planificacions estressants ni de carreres per arribar, sinó de gaudir l’essència i l’ambient dels llocs des del aquí i en l’ara. Tot i així m’he trobat amb viatgers que no estan en aquesta freqüència i viuen el viatge com en la seva pròpia bombolla, aquesta on un altre cop l’ego es troba tan còmode.El mitjà no canvia a les persones si no hi ha voluntat d’aprenentatge real i això passa sovint per mirar-se a un mateix i això també no sempre és del nostre grat. Per córrer a visitar absolutament tot, ens perdem de bons moments que no sempre estan en llocs turístics i entre turistes … El més important per mi és la gent que apareix en el camí, és molt emocionant participar de les seves vides i generar aquests vincles que romanen en el temps. Aprendre del local, menjar com a local, viure com a local també és important per conèixer la cultura. I si tens l’oportunitat de conviure amb ells (i sempre acaba passant) aconseguiràs experimentar i perdre la noció del temps i l’espai i et preguntaràs , Ja és Setmana Santa? És l’abril o juny? ¿Dilluns? ¿Cap de setmana? Cada dia vius en un món a part, perquè tanta felicitat de saber que estàs vivint el present et fa perdre les nocions tradicionals del temps. En el meu cas depèn del dia ,a vegades sento que vaig arribar ahir a Amèrica i en realitat ja fa 6 mesos que vaig començar a pedalar. Altres, les setmanes es disfressen de mesos per tantes coses que passen en tan poc temps. No cal deixar-ho tot i no tenir bitllet de tornada, tampoc cal anar molt lluny per poder viatjar amb tots els sentits i més a poc a poc.  
El perquè de viatjar poc a poc

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí