Anàlisi: El cas de les places de Marcet i Llonch com a indici de la crisi moral de la ciutat

1

L’alcalde Llonch, a qui li han tret la plaça, va ser soldat en l’Exèrcit Popular de la II República. No ho va triar. Li va tocar per lleva. Tampoc no va triar de ser alcalde. Li va posar Marcet quan, molt a contracor, es va veure destituït pel règim i, d’aquí, sotmés a l’ostracisme en el qual no va aixecar el cap. El règim franquista el va acabar sotmetent a una mena de mort civil (és él fet que millor explica les seves memòries, “Mi ciudad y yo”), en la qual va morir aviat de mort natural.

Llonch, per la seva banda, no era gens d’intrigues ni d’afanys de poder. Venia d’un medi burgés, el dels fabricants, i d’uns remots antecedents carlins en les tradicions familiars, en les quals les d’un cert catolicisme social, que se n’ha dit. Abans d’alcalde, va ser benefactor de La Faràndula, entre conservadora, catalanista i nascuda amb el franquisme. Com a “soldat roig”, quan en va ser, tampoc no va desertar tot i tenir amics i parents asassinats o exilats pels “rojos”.

Vet aquí els dos alcaldes “franquistes” als qui ara treuen les respectives places. Les hi va dedicar el franquisme agonitzant de Burrull, buscant perfil “sabadellenquista” quan el règim començava a ser qüestionat també en medis burgesos que, en diferents moments, Marcet i Llonch havien representat. D’aquí, la vaga del 1976, la transició i “la democràcia del 1978”. Va ser en un moment, del franquisme i de la ciutat, prou diferent al que Marcet i després Llonch havien protagonitzat. A més, llavors ni hi eren.

En el “farresisme”, es va dedicar carrer al Dr. Relat, alcalde en la dictadura de Primo de Rivera, i així mateix a alcaldes i regidors de la II República en un evident sentit de ciutat i ciutadà, també en els valors de la convivència.

L’alcalde Farrés no va tocar aquestes places. Tret de la tonteria de treure el carrer a Martí Trias, tampoc no va fer majors disbarats respecte a noms de sabadellencs. Molt més “inclusiu” que “repressiu”. En el “farresisme”, es va dedicar carrer al Dr. Relat, alcalde en la dictadura de Primo de Rivera, i així mateix a alcaldes i regidors de la II República en un evident sentit de ciutat i ciutadà, també en els valors de la convivència. S’entenia, ni que fos tàcitament, que per damunt d’èpoques i idees havien fet per la ciutat.

Per això, la depuració d’ara sobre el nomenclàtor perpetra una fractura radical, insòlita a Sabadell en cap altre règim democràtic, ni menys encara liberal. Com agent, l’actual consistori quan al ple de fa una setmana va treure del nomenclàtor vuit sabadellencs, entre els quals Marcet, Llonch, Relat, Arimon, Antoni Cusidó i Paco Mutlló que, en els seus respectius moments, s’havien assegut als escons municipals on ara s’ha verificat la votació fatídica

Únic motiu adduït, en la moció presentada per l’associació Sabadell per la República i en la immediata purga per decissió consistorial: Aquells antics regidors ho van ser sota dictadures. Per la mateixa regla tres, i sense ser regidors, el mateix acte administratiu ha fet fora del nomenclàtor el catalanista Josep Maria Arnella o el disortat Feliu Pla. Res de fets o actes: Suprimits per “dictatorials”. Res més.

En fons i forma, es tracta d’una qüestió moral, en el benentés que la moral forma part de la política i el dret. En els principis liberals, a les persones se les valora o jutja segons els seus fets o actes, no per les seves idees personals o atribuïdes. També en termes “de moral”, però en un altre sentit, els regidors del ple van dir que no tractaven de males persones aquells sabadellencs. Tan sols els reconeixien com a “dictatorials”, i així “gens exemplars”. Una altra moral: la part pel tot que en retòrica es diu metonímia i en els fets abús.

Tan disbarat com si una  eventual associació contra els crims de l’estalinisme es dirigís al ple municipal demanant-li la retirada dels carrers, places i avingudes dedicades a Josep Moix, Dolores Ibarruri Pasionaria o, ja posats a fer, el Jaume Girabau

Posant davant d’aquests regidors un simple mirall, un exemple, potser s’entendrà millor la dimensió, també moral, de l’espurgada que efectuaven. El mirall va de supòsit: posem el d’una eventual associació contra els crims de l’estalinisme que es dirigís al ple municipal demanant-li la retirada dels carrers, places i avingudes dedicades a Josep Moix, Dolores Ibarruri Pasionaria o, ja posats a fer, el Jaume Girabau, detingut a Lisboa al 1941 i afussellat a Madrid tot seguit.

Evidentment, seria un altre disbarat. Per molt que Moix, Pasionaria o Jaume Girabau fossin dirigents del PSUC o el PCE sota l’estalinisme, la seva presència al nomenclàtor de Sabadell reconeix i homenatja la seva contribució al règim democràtic ara vigent, no menys certa i molt més definitiva. Cal recordar-ho perquè també té molt de disbarat dir que un Marcet, un Llonch, un Arnella o un Relat son una mena de màcula contra el règim democràtic, i més quan Arnella o Llonch van ser lleials a les autoritats de la II República mentre va existir, i els Arimon, pare i fill, morts en la repressió posterior al 18 de juliol; o sigui víctimes de violència política.

Josep Maria Arnella, també catòlic militant, va treballar durant tota la guerra en la indústria llavors col·lectivitzada del Molí d’en Gall, i al 1943 va organitzar a l’Euterpe una Festa de les Lletres que va presidir Eduardo Marquina i va comptar amb més obres literàries escrites en català que en castellà. Però d’aixó, al ple, no se’n va dir res. Com a úniques “dades”, que era “filonazi-filofeixista”, sense indicar més fet concret que el d’haver estat funcionari en la postguerra.

Per “idees”, fins i tot tan sols atribuïdes, i res de fets. D’aquí, també, l’alegat que la família Marcet va publicar l’endemà com a carta oberta: “La família de l’exalcalde ens quedem amb sis fets”, indica per referir, en efecte, una molt breu i terriblement incompleta relació d’actes acreditatius de l’activa solidaritat de Marcet amb víctimes del nazisme i el franquisme, la desafecció amb el règim que va evidenciar en les seves memòries i el respecte que sempre va demostrar-li Farrés.

D’acord amb els fets, la Llei 52/2007), la de Memòria Històrica, no empara ni el fons ni la forma com s’han tret Llonch, Marcet, i altres sabadellencs del nomenclàtor. Ni en l’article 1 ni menys encara en el 15. Marcet, Llonch, Arnella… no va actuar de repressors franquistes, ben al contrari

D’acord amb els fets, la Llei 52/2007 no empara ni el fons ni la forma com s’han tret Llonch, Marcet, i altres sabadellencs del nomenclàtor. Ni en l’article 1 ( la finalitat de “fomentar la cohesió i solidaritat entre les diverses generacions d’espanyols entorn dels principis, valors i llibertats constitucionals”) ni en el 15 (“mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva, de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura”). No és el cas de Marcet, Llonch, Arnella, Arimon…

En virtud de la Llei de Memòria Històrica (52/2007) correspondria en tot cas reparar l’encara pendent de la descomunal repressió sobre el nomenclàtor històric de Sabadell que al 1939 va efectuar una “gestora municipal”, on Marcet no hi era. Dels noms que va treure, n’hi ha que no han tornat al nomenclàtor: Darwin o Nansen, actors com José Valero o Rafael Calvo i tot el seguit d’herois de la revolució liberal i la democràtica: Torrijos, Mendizábal, Madoz… No gaire noms, però molt rellevants.

Al ple municipal, ni es va parlar d’aquells a qui com Darwin o Torrijos, els van treure els carrers per “culpables” de l’existència de la II República. També a Rafael Calvo, que el mateix any de l’estrena a Berlin de “Los Tejedores”, de Hauptman la va presentar a Sabadell. El ple aquest va escenificar una mena d'”exorcisme”, sobre el franquisme i les dictadures, consistent un cop més a cremar uns sabadellencs reduïts a ninots com de les falles, en relació a aquells règims.

Va consistir en una mena de joc de cucanya, per part dels regidors que van votar a favor de l’espurgada, en el qual aquests se les van tenir entre ells per com, cadascun d’ells, quedava en més antifranquista i republicà o demòcrata. I els dissidents, Ciutadans que es va abstenir i el PP que va votar en contra argumentant el “presentisme” i la tendenciositat de la moció, van ser titllats de franquistes o fatxes, per regidors que van votar treure del nomenclàtor Marcet, Llonch, Relat, Arnella…

Diuen que a Alemanya ni Marcet ni Llonch tindrien places. Difícil de mantenir, a la vista de casos de grans referents també morals de la democràcia alemanya, com Richard von Weizsäker,  primer president de l’Alemanya reunificada, o el socialista Helmut Schmidt,tots dos condecorats amb Creus de Ferro en el nazisme

Ciutadans només va recordar que el carrer del Dr. Relat venia de quan Farrés. Els liberals, ni tan sols van vindicar l’històric nomenclàtor liberal de Sabadell, tal com correspondria ateses les Lleis de Memòria. Més moderats i tot que Farrés (els únics que el van citar) que radicals en el liberalisme, van dir fins i tot que millor no destorbar els veïns de carrers afectats. En quant a moral, si fos el cas, més laxes que puritans, i potser això també és liberal.

Un contrapunt final: Diuen que a Alemanya ni Marcet ni Llonch tindrien places. Difícil de mantenir. Per anar a referents morals, a Alemanya, Richard von Weizsäker que va ser el primer president de l’Alemanya unificada, al 1990, i en el nazisme va ser cap a les Joventuts Hitlerianes, alt funcionari a Exteriors amb Ribbentrop, capità de la wermacht al front oriental i, en acabar la guerra, defensor a Nuremberg del seu pare, que hi va comparèixer com a acusat.

També va ser oficial de la wermacht al front oriental, i amb creu de ferro atorgada per Hitler, el Helmut Schmidt que seria canceller a la RFA, colós de la socialdemocràcia i, de llarg, la figura amb major exemplaritat i autoritat moral no tan sols del seu partit, el SPD. Com el “franquista” Llonch en l’Exercit Popular de la II Republica, al socialdemòcrata Schmidt li va tocar fer una altra guerra, i el van condecorar. Un conservador entre els “rojos” i un socialdemòcrata amb condecoracions nazis. Per ells va ser viscut, abans que història.

La moral, que va del que és bo i el que és dolent, no tan sols per convenció. Ni Llonch, Marcet, Waizsäker o Schmidt no van ser culpables de les guerres i crims en els quals es van trobar. A Alemanya, evidentment, això de Sabadell d’ara seria escandalós, més que insòlit, per molt que diguin els qui sense més diuen que no. La crisi de ciutat que pateix Sabadell és econòmica, cultural…. però també institucional i política, i no tan sols per aquesta banda van els aspectes morals. Descriure la crisi moral de la ciutat requeriria més dades. Però aquestes hi entrarien.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí