Defensa de les places Marcet i Llonch: Els protestants i del teatre

0
Marcet en un reportatge publicat l'any 1959 a la revista Gaceta Ilustrada, arran la campanya del llavors alcalde per abaratir preus al mercat

Les crítiques pel decret d’alcaldia que fa just una setmana va canviar el nom a la Plaça Alcalde Marcet (ara Dones del Tèxtil) i a la d’Antoni Llonch (ara Clara Campoamor) han començat a sorgir. Però no venen d’allò que en temps se’n va dir “nostàlgics del règim”.

Els primers a reccionar: L’historiador Carles Raurell, dels baptistes amb tres esglésies a la ciutat i un gran passat de repressió al darrera, franquisme inclós evidentment, i Salvador Fité, molt vinculat a la vida teatral sabadellenca (Faràndula, Palestra, Teatre del Sol...) que, així mateix és el membre de més edat de la Fundació Bosch i Cardellach.

Salvador Fité es dol, sobretot però no exclusivament, per Antoni Llonch. Just l’endemà del decret d’alcaldia corresponent va escriure una breu carta que avui ha fet pública, a base de correus electrònics a amics i coneguts, tota vegada que el medi local al qual la va enviar en principi encara no l’ha imprès en les seves pàgines. La carta diu (íntegra i literal) tan sols això:

“Que els 65 anys d’una vida encomiable de generositat ciutadana, d’abnegada entrega a les necessitats socials, culturals i de convivència, pugui reduir-se en un únic epígraf, pretesament denigrant d’ “alcalde franquista” (imposat 5 anys) em sembla, a més de ridícul i vergonyós, profundament llastimós i descoratjador. “L’única vela és el crit / i l’únic plor l’enyorança” que va escriure Lluís Casals, un altre meu antic president i també vell represaliat”.

Antoni Llonch, abans que alcalde, va ser president de la Joventut de la Faràndula. Per això Salvador Fité l’evoca com “antic president”. En efecte va morir a 65 anys d’edat, dada que l’identifica, i va ser alcalde durant 5 anys, entre el 1960 i el 1965 amb les riuades del 1962 enmig, perquè Marcet li ho va demanar.

A propòsit de Llonch, Salvador Fité evoca l’advocat i poeta Lluís Casals, amic d’aquell alcalde i de Marcet, vinculat a la Colla de Sabadell, exilat en acabar la guerra, degà del Col·legi d’Advocats durant el franquisme i pare de Muriel Casals

Marcet, quan el Ministerio de la Gobernación el va destituir d’alcalde, també va exigir com a condició que Llonch el substituís. I el poeta que cita Fité, és evidentment el també advocat Lluis Casals i Garcia, pare de l’economista Muriel Casals, l’enyorada periodista i historiadora Montserrat Casals i d’Isabel Casals.

Entranyablement vinculat a la Colla de Sabadell, Lluís Casals va ser director del Diari de Sabadell durant la II República i, tornat de l’exili amb el franquisme encara, degà del Col·legi d’Advocats i molt amic tant de Josep Maria Marcet, que així ho va testimoniar en les seves memòries “Mi ciudad y yo. Veinte años en la alcaldía”, com d’Antoni Llonch.

Casals, i amb ell el no menys il·lustre advocat Eduardo Jiménez de Parga, llavors catedràtic i que en la democràcia va ser ministre entre altres càrrecs, van ser apallissats a Sabadel al 1964, a plena tarda i en ple carrer de Gràcia. L’agressió va ser perpetrada per elements de la Guardia de Franco local, que tampoc tenien gaire simpaties per l’alcalde Llonch.

Alhora, Carles Raurell ha vindicat Marcet en la carta al director que dissabte va publicar Diari de Sabadell. Autor del llibre “Apunts d’història de la primera església evangélica baptista de Sabadell. Cent anys de testimoniatge, 1889-1989), recorda com comprometent-s’hi, contra autoritats superiors del franquisme, va protegir els llavors reprimits “protestants”.

El propi Marcet, en les seves memòries “Mi ciudad y yo. Veinte años en la alcaldía, 1940-1960”, va dedicar un capítol a referir no pas de manera exhaustiva actuacions seves per tal de defensar la llibertat de culte de les “iglesias disidentes”, que el franquisme havia negat i impedia. La carta de Raurell, però, va a detalls més propers, fins i tot familiars.

Marcet va aconseguir alliberar el pastor Antoni Estruch, tota una institució al Sabadell de la primera meitat del segle XX, que al 1903 va fundar l’església anglicana del carrer del Sol i en el franquisme, al 1945, va ser condemnat a “destierro”, simplement per “heretge”. I Marcet va contribuir, posant-hi diners propis, a què els baptistes edifiquessin tres esglésies a Sabadell.

L’historiador Carles Raurell evoca la jove de Marcet, l’obrera Pepita Mota, de qui mai no havia escrit ningú. No arriba, però, a contar la història d’amor que van viure ella i el fill gran del llavors alcalde (el desenllaç, en l’última frase de l’article).

“La seva grandesa i magnanimitat“, diu Carles Raurell de Josep Maria Marcet. Evoca fets i dits molt concrets del pastor anglicà Estruch, del pastor baptista Ventura Reginaldo i, com a testimoni directe, de Plàcid Marcet i Pepita Mota, fill gran i nora d’aquell a qui homenatja en l’escrit. Pepita Mora, persona prou anònima, va morir fa pocs mesos, que també recorda.

“A la Pepita se li trencava el cor pensant en el menyspreu que li feien (a Marcet) els seus conciutadans. Ella deia que el seu sogre podia ser franquista, però va fer la ciutat i pels seus conciutadans més que qualsevol altre alcalde que hagi tingut la ciutat”, ha escrit Carles Raurell. De la Pepita Mota no havia escrit mai ningú, tot i que va fer parlar molt a Sabadell.

Pepita Mora era filla de vídua, nascuda a Múrcia i obrera en aquells temps els obrers eren tots pobres. A la vídua i mare de Pepita, li va faltar temps de plantar-se a l’alcaldia quan va saber saber que Plàcid Marcet, fill gran de l’alcalde, festejava la seva filla. El noi Plàcid tan sols l’esperava, a la Pepita, a la sortida de la feina. Prou, però, com per cridar l’atenció del veïnat.

No hi havia res més, cosa que de la qual mai no s’ha dubtat. Però, coses d’aquells temps, la mare es va afanyar a defensar l’honor i el futur de la filla, que “ningú no es rigués d’ella”. Marcet, al seu despatx de l’alcaldia, li va confesar que no sabia res del fet, però que no posaria cap inconvenient al matrimoni, si talment ho volia la jove parella. I així va ser que es van casar.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí