Sabadell, ciutat desemparada

0

Ja fa anys que Sabadell és una ciutat desemparada. Ho és, senzillament, perquè ningú se n’ocupa. Ni els professionals de la política, perquè des de l’any 2015, i cada vegada més, estan vorejant l’oclocràcia: setze candidatures es presenten a les eleccions municipals del pròxim 26 de maig, i prou feina han tingut i tindran per organitzar-se i arribar a confegir un consistori i un cartipàs municipal. Ni els empresaris i les seves organitzacions, ni els professionals ni les classes mitjanes cultes, perquè una crisi que ha durat deu anys, els ha conduït a maldar només per la supervivència.

Segons l’historiador grec Polibi (200-118 aC), els règims polítics segueixen el següent bucle: monarquia, tirania, aristocràcia, oligarquia, democràcia i oclocràcia (que avui alguns anomenen populisme o assembleisme).

Malgrat això, la ciutadania és viva, extraordinàriament viva. La vida econòmica continua, principalment gràcies a la saba dels petits i mitjans empresaris i de molts nous emprenedors; la social es manifesta fonamentalment en els barris i en les entitats del tercer sector; pel que fa a la cultura, fa temps que les generacions joves han abandonat les entitats, que malviuen (amb unes escasses i notables excepcions), però se les pot trobar amb la vella etiqueta underground en petits grups i a les xarxes.

“Quan s’interroga els ciutadans sobre l’estat de Sabadell, les respostes oscil·len entre l’escepticisme, el pessimisme i la resignació”

Però quan s’interroga als ciutadans sobre l’estat de Sabadell, les respostes oscil·len entre l’escepticisme, el pessimisme i la resignació. Escepticisme davant dels polítics; pessimisme per la por de convertir-se en ciutat dormitori i sense substància; resignació i tendència a recloure’s cadascú a casa seva, amb aquell lema tan vell que diu que qui dia passa, any empeny.

I tenen raó aquests ciutadans. La tenen, perquè en un temps on és més obligat que mai mirar cap al futur, ja que els canvis que ens esperen són extraordinaris, la ciutat no s’encamina cap a un esdevenidor previsible. Quin ha de ser el seu paper en el conjunt de les comarques veïnes i del país? La indústria 4.0 serà el motor econòmic i la generadora de llocs de treball? Com s’ha d’assegurar la pervivència del comerç local? Com, on i en què s’han de formar els nostres joves per poder accedir a una vida laboral digna? Com s’ha d’administrar la societat del coneixement? Quins criteris s’han de seguir per millorar la mobilitat, absolutament necessària, preservant, a la vegada, el medi ambient i el consum raonable de l’energia? Com s’ha de gestionar la xacra social de la desigualtat d’oportunitats? Com cal protegir la vulnerabilitat a la que sembla que estan exposats un 20% dels nostres conciutadans? En què canviarà la nostra manera de viure la xarxa 5G i la Internet de les coses?

I encara més, si la humanitat tendeix a concentrar-se en nuclis urbans, els que creiem que les ciutats mitjanes en xarxa són les més adequades per potenciar el creixement raonable, la innovació i l’habitabilitat, trobem a faltar un símbol econòmic, cultural o social, en forma permanent o d’esdeveniment, que ens tregui de la uniformitat i que fomenti la cohesió i el sentit de pertinença, autèntics valors socials.

“Hi ha una crisi de lideratge. A Sabadell estem més aviat, en temps de capelletes.Però per realitzar projectes, cal lideratge”

En els darrers anys, s’han celebrat un munt de reunions, ponències i debats sobre el futur de Sabadell i s’han exposat idees i projectes notables. Gairebé tots rauen en l’oblit i els calaixos n’estan plens. Perquè no s’ha intentat convertir-los en realitat? Fonamentalment per la manca de lideratges, per l’absència de persones amb capacitat i disposició per a portar-los a terme. Aquesta absència, però, no vol dir inexistència. De possibles líders n’hi ha a la ciutat, en gairebé tots els àmbits. Però és que manifestar-se com a tals, oferir-se a conduir una empresa o un programa no està gaire ben vist avui en dia. Estem, més aviat, en temps de capelletes, d’assemblees i de grupuscles i una part important de la societat política considera els lideratges com un signe d’autoritarisme. I si bé és cert que els partits polítics, singularment o en coalició, tenen ple dret d’organitzar-se com els plagui, quan han acordat quin és el seu projecte, és prudent que cedeixin la direcció als seus líders, sense interferir contínuament en la seva gestió de la mateixa manera que els passatgers d’un vehicle, un cop determinat el destí, deleguen en una sola persona la conducció.

Cal recuperar el concepte d’autoritat, en el sentit que s’ha de reconèixer i respectar aquelles persones que tenen una vàlua moral o intel·lectual superior a la mitjana, de la mateixa manera que, quan es fa una cerca per Internet, cal saber distingir els continguts que mereixen credibilitat dels que són pures falòrnies. Però reconèixer i respectar són dos verbs que avui gairebé no es conjuguen, des que l’existència de les xarxes fa que totes les opinions semblin igual de vàlides i que, fins i tot, arribin a tenir una influència brutal. El 26 d’octubre del 2017, una piulada formada per una xifra i tres mots va capgirar tot un país. Ens cal, doncs, recuperar els lideratges, tant l’àmbit civil com en el polític

Perquè la ciutat estigui una mica menys desemparada, als ciutadans que resultin electes el pròxim 26 de maig, els demanaria tres coses:
Que conreïn aquesta planta que es fa tan ufana, que és tan abundant a Europa i que s’anomena coalició.

Que no s’oblidin que, més enllà de les ideologies pròpies, han estat escollits per contribuir al benestar dels ciutadans.

Que governin des de la intel·ligència, malgrat que això els farà moltes vegades impopulars.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí