Com va torejar Marcet la censura franquista?: Amb Lara de Planeta i un gran “negre”, Fernando Gutiérrez

1

Evidentment, la censura franquista va posar mà i tisores en el llibre de memòries de l’alcalde Marcet, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960”. Tampoc no té res de nou el detall del que hi van tallar, venut ara com “exclusiva en portada” per un medi local també ara donat a copiar i no citar fonts. El contingut dels talls els va publicar l’historiador Josep Maria Benaul al 2016, en l’escrit “Més Marcet! L’alcalde i la repressió de la postguerra”.

Potser quedaria per explicar, i si un cas aquí aquest article obrint tema, com Marcet ho va preveure i va aconseguir sortir-ne prou ben parat. Val a dir que no va veure publicat el llibre. La mort civil, o com ell va dir “política”, el règim franquista la hi va executar el 1960. La física li va venir al 1963, quan el llibre era a màquines. El llibre va ser en molt la seva resposta a la “mort política”. Com tot en Marcet, molta “valentia moral” i prou independència personal.

A Marcet, i havent mort, li van boicotejar el llibre, fora de Sabadell sobretot. Un governador civil a qui, havent mort Marcet, aquest no va ni conèixer ni patir, Ibáñez Freire, va enviar-ne un exemplar al Ministerio de Gobernación, amb tot el que al seu entendre la censura hauria hagut de tallar: capitols sencers. El que Benaul va detallar i publicar, també a premsa local, i ara n’ha fet portada un altre medi que fins ara ho ignorava i per tant ometia. A apreciar-li,

De Marcet, es pot dir més? Tornar a dir que era franquista, i que per això se l’ha de tornar a matar, és l’argument oficial, del govern municipal i els seus afins i beneficiats, també en diners. Va ser franquista, entre d’altres raons perquè li va tocar per època. Però es va deixar la pell pel bé comú, en uns moments que van ser dels pitjors en la història no sols local, i va fer més que salvar represaliats, del franquisme i el nazisme. Benaul encara es queda curt.

Com va torejar Marcet la censura franquista?: Amb Lara de Planeta i un gran "negre", Fernando Gutiérrez 1
Marcet en un reportatge publicat l’any 1959 a la revista Gaceta Ilustrada, arran la campanya del llavors alcalde per abaratir preus al mercat

Tot i no gaudir-la, Marcet va deixar feina feta, també la del llibre. La censura li va tallar coses més aviat anecdòtiques, en el fons de domini públic per bé que impublicables per lletges: Mencions a les corrupteletes dels “procuradores en cortes”, el baix nivell de la propaganda oficial… Però es va vindicar com a home de criteri propi i va presumir de com, saltant filtres burocràtics, Franco el rebia, escoltava i feia cas, corregint actuacions del règim. Franquista.

Un dels pocs talls, però, toca l’essència de Marcet, del llibre i el règim: “En un régimen como el establecido en España el que ocupa un cargo de responsabilidad política, al cesar en el mismo, queda fuera de juego en el olvido total y completo, casi como si muriera, pues al no existir partidos políticos organizados donde volver a empezar y poder continuar en la lucha, no le queda más solución que el ostracismo y la soledad”. Marcet, mort, n’acusa al règim.

I al cas del tema: Com va torejar Marcet la censura per sortir-ne prou ben parat?. Doncs encarregant i pagant l’edició de les seves memòries a José Manuel Lara, Planeta, que així i tot no consta en els 3000 exemplars publicats. Per imprimir i distribuir, no li hauria calgut. Per la censura, sí. Torejar-la era tot un art a les grans editorials de l’època, i en particular les de Barcelona. A Marcet, i després la seva família, els va costar diners: la factura de Planeta,

Les relacions de Carlos Barral, escriptor i editor (Seix Barral) a més d’antifranquista, amb el Robles Piquer llavors cap de la censura (Dirección General de Información), a més de cunyat de Fraga i diputat europeu pel PP al final de la vida, més que de la carrera, han estat fins i tot tema literari. Allò venia a ser un estira i arronsa constant, en el qual les grans editorials, i entre les quals Planeta on va anar Marcet, marcaven criteri i perfil davant dels censors

De la censura els hi depenia el negoci, al cas els llibres que podien fer i vendre, la qualitat de col·leccions i catàlegs o sigui drets sobre títols i autors, la capacitat exportadora i les vendes en general, que així mateix significaven ingresos per l’Estat i fins i tot en divises, no tan sols pels impostos. Les grans editorials tenien mà i, a més, força. A més dels autors del país, i els hispanoparlants molt en especial, en el joc entraven les traduccions d’autors estrangers.

Per aixo, evident, Marcet va anar a Planeta, no a cal Sallent o a la Minerva que evidentment li haurien imprés millor el llibre i més bé de preu. Perquè Planeta, i qui diu Planeta diu Seix Barral o Plaza y Janés en allò d’aquell temps, estaven fets a la situació i en sabien. Què gran, Marcet. I Lara, Planeta, va anar a un gran professional de l’edició, literat i traductor, que entre altres mèrits, millors, era qui millor es manegava amb la censura: Fernando Gutiérrez.

A diferència d’altres medis locals, a El Dia de Sabadell els Marcet li han negat l’accés als fons de la família. No perquè aquest sigui un medi antimarcetista. Especulen i miren on pot fer més efecte el que alliberen com a dades, i aquí guanya allò de fer forat en els antimarcet, cosa potser comprensible però no justa. D’aquí ve això d’aquests dies al Diari de Sabadell, partícep a més d’això del pacte de la fam, i el plagi-vampir, no tan sols a tot de periodistes.

Com va torejar Marcet la censura franquista?: Amb Lara de Planeta i un gran "negre", Fernando Gutiérrez 2
Que les memòries de Marcet les va escriure Fernando Gutiérrez, és dada deguda a Josep Maria Benaul, que ho va trobar en les factures girades a Marcet per Planeta, o sigui Lara, però així i tot no ho va publicar al referit treball. Pregunta, de Benaul, mentre ell escrivia al respecte : “Et sona Fernando Gutiérrez? Va escriure les memòries de Marcet”. Suposava , tal vegada, que es tractava d’un periodista. I va tenir resposta, tot i que ell no ho va escriure.

Evidentment, es tractava i tracta del Fernando Gutiérrez a qui Juan Goytisolo, precisament, dedica tot de pàgines en les seves imprescindibles memòries, “Coto vedado”, que en aquell moment tornaven a la tauleta de nit. Fernando Gutiérrez, entre els seus fills, esposa i munts de quadres en un pis del carrer Bailen, va hostatjar aquest dels Goytisolo. Aquell treballava per diaris i editorials, un “free-lance” que en diuen ara. Juan Goytisolo suspenia a Dret.

Aquesta part de la història no s’ha explicat, ni publicat. Marcet va anar a Planeta, pagant, amb un primer manuscrit redactat pel periodista sabadellenc Josep Cabeza Torres, orfe des de nen a qui aquell alcalde va pagar els estudis a la primera promoció de la Escuela Oficial de Periodismo, on va tenir de condeixebles Tico Medina, Yale o Amilibia. Vinader l’admirava. Va ser víctima de Vallesana de Publicaciones. I així va morir, en la misèria: Pacte de la fam.

Lara, davant de l’encàrrec de Marcet, va raure a Gutiérrez qui, abans d’anar a la censura, va refer el llibre. S’hi va estar mesos. Per això, el “Mi ciudad y yo” està tan ben escrit, cosa que també comptava davant la censura que, en l’autarquia, procurava per evitar de malgastar paper. La gran pel·licula “Vida en Sombras” del sabadellenc Llobet Gràcia, franquista també, es va entrebancar a la censura perquè la van trobar d’aficionat, i així el van matar igualment.

La imatge de Gutiérrez rescrivint Marcet, té molt de suggerent. La mateixa taula d’aquell Goytisolo dels “Campos de Níjar”, a l’època el més dur alegat escrit contra el franquisme, i una maravella de llibre. També hi va resoldre centenars de traduccions, de Il Gattopardo a la Odisea en vers, amb un epíleg del gran poeta José Ángel Valente que, amb Juan Goytisolo i l’historiador Juan Pablo Fusi van fer a Ruedo Ibérico, a l’exili, el número necrològic a Franco.

“Sobre su incorruptible podredumbre”, en el vers de Valente contra Franco, llavors encara en cos calent. I sobre el negre de Marcet via Lara, Fernando Gutiérrez, per la traducció en vers de l’Odisea, el judici del mateix Valente en l’epíleg de l’edició, del 1951 per encàrrec de l’editor Josep Janés: “ante y todo, y sobre todo, la obra de un poeta”. I això entre poetes: Valente, que deu n’hi do, i Gutiérrez, més oblidat encara com a poeta que com a editor.

Al 1947, el Gutiérrez després negre de Marcet va aconseguir de passar per la censura una antologia de poesia catalana contemporània editada per Janés. En aquells mateixos anys, també el millor Espriu per qui aquí subscriu, el de les Cançons d’Ariadna (un d’aquells libres que, fins i tot en primera edició, Ariel, un no pot menys que regalar a mares d’Ariadnes).

Per aquella antologia, i perquè en el fons van acabar sent col·legues i rivals al món editorial de Barcelona, a Joan Oliver-Pere Quart, parent també de Marcet, Fernando Gutiérrez no li era gens simpàtic: “Un esbirro de Janés”. En la inmediata postguerra, Janés va tirar endavant edicions en català que, segurament, a Joan Oliver li hauria agradat resoldre, i molt millor.

De la categoria literària de Fernando Gutiérrez i de l’habilitat més literària que política per superar els censors del franquisme se’n van beneficiar clàssics, d’Espriu a Marcet i d’aquí a Valente, amb Homer o el Príncep de Lampedusa en traduccions. Es va dir quan va morir a 73 anys, al 1984, en la necrològica que li va dedicar El Pais i la que a La Vanguardia va signar Daniel Giralt Miracle, llavors comissari de l’única antològica de Vila Arrufat, sabadellenc.

A l’editor José Manuel Lara cal reconèixer-li el mèrit d’haver portat les memòries de Marcet a les millors mans disponibles. Tal com va explicar Benaul, Lara va intentar comprar els drets sobre el llibre de l’històric alcalde, però la família s’hi va negar. Segurament, per allò del no fer diners a costa d’un material tan sensible, també emocionalment. Lara, murri com ell sol, comprava drets de qualsevol cosa crítica amb el franquisme. D’aquí la col·lecció “Espejo de España”, dirigida per Borràs, tota ella un seguit de bestsellers en la transició.

I tornant a Marcet. És obvi que va acabar sent incòmode al franquisme, que diu el titular d’un altre medi local. En concret a l’aparell funcionarial que, de fet, encarnava la dictadura. Per això el van matar. Però,en més sensible, va ser ell qui es va trobar incòmode en el franquisme, sense partits. D’aquí el tall de la censura. I fins Josep Moix, president del PSUC a l’exili i sabadellenc igualment el va veure com un disident potencial, amb qui reconstruir la democràcia espanyola. Està escrit i reproduït per Benaul que, evidentment, cita fonts.

Però llavors era franquista, i com a màxim de liberal tan sols enyorava la dictadura de Primo de Rivera. Però això, en liberal i democràtic, i en legal i moral, no justifica de cap manera que se li tregui el nom de la plaça. Els qui van votar per treure-li, inclosos Ciutadans, van demostrar així que de liberals, ni per carambola. I com a demòcrates, prepotents i sectaris. De cultes, ja se sap que no. Entre els eventuals defectes de Marcet, no entrava el de sectari

Entre les pàgines que van superar la censura, hi ha la última, espectacular. Destituït , Marcet és rebut en audiència per Franco. Li diu que l’han fet fora. Franco li respon amb un “Marcet, siempre serás mi alcalde de Sabadell”, al cas patada al cul. I Marcet, sentint poder encara i com allò de les últimes voluntats dels condemnats, demana un últim favor: l’alliberament de quatre militants del PSUC , sabadellencs, encara per jutjar però amb molt dures peticions de pena. Franco li ho va concedir, perquè era Marcet. Marcet era molt això. Persona, i gran.

I, respecte a Fernando Gutiérrez, té un gran admirador del mateix ram de l’edició. Per edat, no es deurien arribar a conèixer personalment. Però en allò escrit queda l’obra i, entre els lectors, algun d’honrat, que no plagia i per tant roba. Aquest professional de les editorials es diu Josep Mengual, i es va fent un bloc monumental, a internet: https://negritasycursivas.wordpress.com/Tractant de molts altres temes, en els quals no li ve a tomb citar-lo, s’hi veu el mestratge i l’exemple de Fernando Gutiérrez. En el periodisme, citar fonts i referències és més que un acte honrat: també, i sobretot, un servei al lector.

1 COMENTARI

  1. Sóc Josep Mengual i, certament no vaig tenir ocasió de conèixer Fernando Gutiérrez, però em vaig topar amb el seu nom i obra editorial durant una investigació sobre l´editor Josep Janés i Olivé i em va semblar un personatge prou interessant, com aquest article de Josep Ache, a qui agraeixo la menció, corrobora. Enhorabona pel rescat d´unes dades molt interessants sobre la lletra petita de la industria editorial catalana d´aquells temps. Salut!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí