El “desastre” dels museus i la crisi de ciutat; per què i com ha arribat a extrems tan greus? Quan la banalització és política i cultura

0

Si el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la institució acadèmica de Catalunya, demanés la destitució dels directors i gestors del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del d’Història (MNHC) es produiria sense dubtes un enrenou inaudit, mediàtic, polític, cultural… No costaria gaire d’imaginar l’escàndol i les polèmiques consegüents.

I com que Barcelona és Barcelona, el cas esclataria tant en l’escala local com en la regional, la nacional i internacional fins i tot. Hi entrarien, segur, aquelles pintures romàniques del MNAC que hi va dur precisament l’IEC. I l’autoritat moral, la independència de criteri de l’IEC i la solvència científica destacarien entre els arguments del que s’estaria discutint.

Insòlit, però no tant. La relació ve a tomb perquè a Sabadell s’està produïnt un cas anàleg, però cert, al d’aquest supòsit imaginari. Com a director de la Fundació Bosch i Cardellach, la institució acadèmica de la ciutat, l’historiador Josep Maria Benaul ve demanant públicament i solemne la destitució dels caps i personal dels museus municipals, el d’Història i el d’Art.

Tan solemne que ho va plantejar i argumentar com a ponent, davant dels llavors candidats a les municipals, al corresponent debat organitzat per una cinquantena d’entitats i institucions ciutadanes, sota el títol “9 compromisos per Sabadell”. El del canvi de direcció als museus és, en efecte, un dels compromisos als quals, així i llavors, es va emplaçar l’actual govern.

A aquesta mesura dràstica li sobren justificacions. L’estat i l’activitat dels museus municipals és evidentment “desastrós” en termes de balanç (Benaul ho va dir amb aquest adjectiu, i el “desastre dels museus”, en substantiu, fa temps que és tema de conversa entre observadors atents) I dit sense excloure actuacions puntuals positives, però per això mateix insuficients.

Sense museus ni projecte de museus, no hi pot haver “projecte de ciutat”, ni ciutat. Els museus que, a partir del patrimoni de la ciutat, l’expliquen i “projecten cap a les inquietuds del futur”, que va dir Benaul en aquell discurs, reproduït tot seguit a El Dia de Sabadell: “Mostrar la història, projectar-la al present, i 40 anys sense resoldre-ho”, títol i enllaç

Per què i com s’ha arribat a aquest punt tan extrem?, també pel que fa al silenci oficial amb l’Ajuntament com a origen, i en el benentés que el silenci es una forma de negació. Benaul ho centra en la direcció dels museus, inamovible des de fa dècades. Per això propunga la destitució i el canvi. Però tot i necessari, potser no sigui suficient com a solució i explicació.

Sense excloure’n d’altres, es poden afegir i apuntar dos motius més, que potser encara no s’han dit mai o potser sí, i això és igual, però ajuden a entendre tant l’origen i persistència d’aquest desastre con el silenci oficial i, en el que va de mandat, la inacció que persisteix en el govern municipal. No se li veu, almenys, ànim d’entrar en el problema. Més aviat. tot el contrari

Primer motiu:, la banalització del coneixement i la cultura, dilatada com a pràctica política i arrelada de fa temps com a “fet cultural”, a la ciutat. No tan sols als museus, per bé que en ells resulti especialment lamentable i gravós. I segon motiu, el corporativisme funcionarial consentit pels regidors de torn, que s’hi recolzen, així l’emparen i de fet el venen agreujant.

Per aquí van anar, precisament, les úniques dues úniques reaccions explícites i inmediates al discurs de Benaul, en el debat on va llegir al texte reproduït després a El Dia de Sabadell). Va ser en veus molt significatives Respecte a la dita “banalització” la de Simón Saura, és clar. I per la defensa funcionarial, Joan Berlanga. llavors alcaldable per Sabadell en Comú.

Simón Saura, a propòsit dels museus i a efectes el·lusius, va anar a allò tan seu de “la alta cultura” i “lo popular”, en el qual fa entrar romeries i aplecs, però no el flamenco i ni parlar de Cañizares en música o Crusafont en la ciència, que “no son populares ni interesan a la gente”, diu. Literal, perquè en altres moments ho ha dit així. I esgarrifós, en aquell acte.

Personalment, en aquell debat em va tocar actuar de moderador, funció complerta molt malament perquè no vaig tallar ningú, ni les més abusives en els temps. Davant del discurs de Simón Saura, a qui tant deu Sabadell en altres valors cívics, em vaig mossegar la llengua. Fa mal. Però Benaul li va responde d’una manera molt atinada, tot i curta: El moment…

I Saura, en la banalització, remetia al moment precís en què es van espatllar els museus. Allò de “cuando se jodió el Perú”, de Vargas Llosa. Va ser amb Isidre Creus de regidor del ram, en època Farrés. La banalització fa per les polítiques populistes, i aquí Saura. Pero va ser Isidre Creus qui ho va aplicar, i pagar. Per ell, i per això, va esclatar la major crisi política del farresisme.

En va ser exponent el manifest “Per un punt i a part en la política cultural municipal”, que van signar mig miler de sabadellencs. Creus va ser apartat de les llistes de Farrés, i el seu succesor a Cultura, Pere Vidal, es va afanyar a destituir la fins llavors directora dels museus, i a posar-ho tot a punt per apartar el personal que ella havia posat, en una renovació completa de tècnics.

Però en acabar el mandat de Pere Vidal, i després amb la dimissió al 1995 de l’historiador Xavier Moreno Rico, llavors regidor de Cultura, l’operació es va estroncar, i aquell mateix personal és el que segueix als museus. En això, Benaul, no és pas original. El compromís posat per les entitats a l’actual govern municipal és, en el fons, un retorn a aquell moment.

En la magnitud del desastre, Benaul assenayala una paradoxa, en la qual abundar: “La nostra ciutat disposa d’una història més ben investigada que d’altres equivalents –tant pel que fa al passat més llunyà com al més recent–- i posseeix un patrimoni considerable en les arts plàstiques, sobretot dels darrers dos segles, molt valuós”. I els museus no hi estan a l’alçada.

De l’arqueologia a la història contemporània o la de l’art, hi ha investigadors sabadellencs dels més solvents i amb major projecció acadèmica, inclosos encàrrecs de museus nacionals o internacionals, que no tan sols no compten en els museus de la ciutat. Entre ells n’hi ha que estan en conflicte amb el personal municipal dels museus. És una altra dada a afegir.

Això té efectes evidents. Les sales d’exposició permanent són patètiques i les temporals, sovint irrellevants. No es poden qualificar d’altre manera totes les mostres retrospectives d’autors de la ciutat que, en els darrers sis anys si més no, ha presentat el Museu d’Art. En cap cas, les obres mostrades no justificaven les respectives exposicions.

Mentrestant, la barcelonina i privada Fundacío Vila Casas dedica major i millor atenció als artistes de Sabadell que no pas el Museu d’Art. I així mateix, el Museu d’Art de Sabadell oculta obres del seu patrimoni cobejades per museus internacionals. El cas dels pastells de Carles Casagemas és tan sols la punta de l’iceberg al respecte. Hi ha molt més al magatzem.

I així, en comptes de projectar coneixement, els museus de Sabadell irradien banalització. Es nota, també, en els medis locals, inclós El Dia de Sabadell per molt que intenti no caure-hi. D’exemples, també un munt. Casagemas, de qui no s’ha parat d’escriure des de fa un segle, és qualificat aquí d'”oblidat”. O l’arquitectura local catalogada es converteix en anònima.

Un recent article sobre orquestres locals era tot ell un cúmul de dades falses i errònies, a causa d’una bibliografia inapropiada. O aquest dissabte, sobre l’Imperial a un altre medi, un seguit de preteses anècdotes d’estil localista. Banalitat gairebé en estat pur. La banalització, política, fa també per als pactes de la fam, que evidentment superen allò dels “recursos humans”.

A l’escrit, ni una paraula de com i perquè l’exepcional valor patrimonial d’aquell cinema va mobilitzar centenars de professionals i artistes, de Hollywood, Londres, Madrid o Barcelona a Sabadell, de Spielberg a Garcia Berlanga, Fernando Rey o Cabrera Infante (que des de Londres va escriure una carta a Farrés dient-li “vándalo”)i com allò es va concretar en un projecte de gestió escrit, calculat, vigent i des de fa 25 en un calaix de l’Ajuntament, on segueix.

De la banalització en les pràctiques de les institucions municipals, i d’aquí la política cultural corresponent, a tota una cultura sostinguda en la banalitat. Per això, també, no es fa gaire més cas a la denúncia i petició de la Fundació Bosch i Cardellach respecte als museus. Per la banalitat, i en expressió de Benaul, “arqueòlegs aferrissats, historiadors diletants o jubilats que no tenen on dar-la”

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí