Dues obres de Barceló sorprenen al Museu d’Art: L’exposició Llorenç Balsach Grau dóna llliçons de política cultural

1

Hi ha moltíssimes més obres de Miquel Barceló a fora que a dintre d’Espanya, i més també a Madrid que a Barcelona. Entre d’altres raons, per les del valor i el poder. El Museu d’Art de Sabadell en té ara dues d’exposades, cosa de la qual no se n’ha fet cap cas. Pero no és l’únic sorprenent de l’exposició “Llorenç Balsach Grau; Industral, pintor, col·leccionista”.

Més que imprescindible. Es tracta, en efecte, del Llorenç Balsach de la fàbrica Balsach de la Creu Alta, i d’altres fàbriques que va construir i dirigir fins que la crisi del tèxtil va estrenyer la indústria. I, en la mateixa inquietud creativa, va estimar l’art, va ser amic d’altres artistes i, sense afany per exposar, va pintar. Encara amb molt d’inèdit, es tracta d’una obra rellevant.

Té moments, desconeguts, que per originalitat i sentit podrien passar pels d’un pintor nord-americà o europeu de l’època, a l’auge de l’expressionisme abstracte entre els cinquanta i seixanta. Però l’exposició, comissariada per Maria Josep Balsach, la seva filla i historiadora de l’art, no és ben bé una retrospectiva a l’ús. Te una altra part, la de la seva col·lecció.

Un museu, i més els d’art, és sobretot una col·lecció i, alhora, qualsevol col·lecció és un museu, si més no en potència. L’exposició ho fa veure. Sense concretar en museus, Maria Josep Balsach aporta al catàleg una dada fonamental, en cita de Walter Benjamin: “El col·leccionisme es una forma originària de l’estudi: L’estudiant col·lecciona saber”.

Així és, en efecte, com les col·leccions dels museus acumulen saber, de manera no gaire diferent a les biblioteques o els arxius. Pot resultar obvi. Però, al Museu d’Art de Sabadell i a causa del desastre general que s’hi pateix des de fa dècades, no hi ha gaire ocasions per gaudir-ho, i així aprendre. Fa anys, en efecte, que no s’hi veia res amb tant de goig i profit.

Els dos Barceló són gairebé un detall final. Dues aquarel·les amb aire d’esbossos, de finals dels setanta quan el pintor no era reconegut tret dels amics, i ni imaginava que es pagarien milions per obres seves. D’aquells anys, i en aquest cas de Perejaume, l’autor de la cúpula del Liceu, hi ha així mateix un paisatge de Sabadell, pintat des de la casa dels Balsach.

Dues obres de Barceló sorprenen al Museu d'Art: L'exposició Llorenç Balsach Grau dóna llliçons de política cultural 1
Panoràmica de Sabadell des de la casa de Llorenç Balsach, al carrer de les Planes, i paisatge de Perejaume, del 1981

D’aquest darrer moment (Llorenç Balsach Grau va morir al 1993, a 71 anys) hi ha igualment obres de la generació sabadellenca dels vuitanta, amb Ramiro Fernández i Oriol Vilapuig. Però hi ha molt més, i més i tot que un gust i una vida. Hi ha, del segle XIX ençà, un recorregut molt personal per la història de la pintura sobretot a Sabadell, però no tan sols.

Picasso, Matisse i Tàpies figuren a la col·lecció, en obra gràfica, seriada però oportuna. Hi ha Gimenos i un Vila Cinca, senil i lliure, a considerar entre allò seu més modern i vigent (per la fàbrica dels Nois Buxons, obra del Josep Renom arquitecte, deu ser tirant curt del 1919), Vila Cinca va ser fundador i ànima de Belles Arts, i després de l’Escola Industrial: Un mestre.

Dues obres de Barceló sorprenen al Museu d'Art: L'exposició Llorenç Balsach Grau dóna llliçons de política cultural 2
Paisatge de la Cobertera, al Ripoll, obra de Joan Vila Cinca, pintat als volts del 1920

Es tracta d’un paisatge del Ripoll i la Cobertera, just on gairebé mig segle després s’hi va edificar Sant Salvador i, en l’altra banda de riu, el barri de Torre-romeu. No gens rellepat, per tant viu i amb força. A partir d’aquí, segueix cap a l’època de Llorenç Balsach i els seus amics pintors, no tan sols aquells amb els qui va formar part de l’històric Grup Gallot.

Hi ha Romà Vallès, fixe durant anys a la Galeria Maeght on coincidia amb el seu amic Tàpies, i que va ser director gairebé trenta anys de l’Institut Ferran Casablancas, quan era Institut Laboral, a més de donar classes com a catedràtic de dibuix. Tota una vida a Sabadell. I, en un altre vessant també proper a la indústria i el tèxtil, Ramon Folch i Josep Llorens. A fixar-s’hi.

Ramon Folch, sabadellenc amb estudis d’art a París on va esdevenir amic de Pierre Cardin, va fundar l’Escola de Disseny Tèxtil de Barcelona junt amb Josep Llorens, fabricant i pintor com el propi Llorenç Balsach. A l’exposició hi ha encara més, de Vilacasas a Andreu Castells. Però aquest contacte entre l’art, l’avantguarda sobretot, i el tèxtil fa més que reflexionar.

Es tracta del medi cultural i artístic local on l’ESDI (Escola Superior de Disseny Tèxtil) o el projecte del futur Museu dels Teixits, si l’alcaldessa Farrés no s’hi segueix girant d’esquena, podrien trobar antecedents brillants. Llorenç Balsach semblava fins ara un actor secundari, entusiasta i fratern. Però, industrial brillant a més, ocupava en efecte un lloc central.

És llàstima que el catàleg de l’exposició, amb textos de Maria Josep Balsach i Joaquim Sala-Sanahuja no obri una mirada cap aquell entorn i d’altres afins, tan oblidats que ni els detalla. Fa sobretot una biografia de Llorenç Balsach Grau, evidentment necessària. Però més que un defecte, es tracta d’una virtud: la de suggerir encara més camps de coneixement.

De l’Escola de Disseny Tèxtil de Ramon Folch se’n va dir la petita Bauhaus del Mediterrani. A més d’ell mateix i Leslie Borguño (la seva esposa i filla del músic sabadellenc Agustí Borguñó que va fer les amèriques als Estats Units) hi donaven classes Tàpies, Rubert de Ventós o, quan el franquisme el va expulsar de la càtedra a Madrid, el filòsof José Luis Aranguren.

Però Sabadell era Sabadell. Tot i amb alumnat i patrocini sabadellenc, l’Escola de Disseny Tèxtil era a Barcelona, en una torre de la Bonanova comprada per Borguñó en el seu retorn. I l’art d’avantguarda era marginalitzat per la cultura oficial local de l’època, adicta a una mena de tradicionalisme populista i ranci. Només cal veure la col·lecció del Banc Sabadell.

El millor de Sabadell tenia vida, evidentment, a partir de Barcelona i més enllà, cas de Duque i més encara Vilacasas. I aquí, mentre, hegemonitzava espais la sempiterna rancietat local, d’una banda, i de l’altre l’estereotip cregut per gent d’esquerra segons el qual la burgesia , i encara més la tèxtil, era fonamentalment conservadora i no gaire culta, cas de la Faràndula.

Sense ser-ne la intenció, ni el contingut, l’exposició desmenteix aquells i tants tòpics i, en una altra deducció política, pot fer pensar que l’actual règim municipal democràtic ha tendit més a consolidar populismes sempre rancis, ara fins i tot a base de “grafittis”, que no pas al valor del coneixement i la innovació, El desastre dels museus resulta exemplar al respecte.

Però abans queda, just vista ara sencera per primer cop, l’obra pictòrica de Llorenç Balsach, en l’altra part de l’exposició. Ve del gust per anar més enllà, aprendre, crear i innovar, en el sentit de les avantguardes o, com a mínim, el de la història de l’art modern. En el Gallot, va dur a la radicalitat de l'”action painting” en el punt àlgid de l’expressionisme abstracte.

I, com en els seus amics sabadellencs amb els quals va formar part del Gallot, toca veure què va pintar després. De Llorenç Balsach no se’n tenia ni idea, perquè no ho va exposar. Ara, és el millor d’aquesta exposició. Maria Josep Balsach el situa en el corrent del “color field”, el de Motherwell o Rothko. També hi encaixaria el sabadellenc Alfons Borrell.

Dues obres de Barceló sorprenen al Museu d'Art: L'exposició Llorenç Balsach Grau dóna llliçons de política cultural 3
Una de les darreres obres de Llorenç Balsach Grau, del 1981

Però tant Borrell com aquest Balsach inèdit, tenen caràcter, original, formes molt personals evidentment com a resultat de recerques pròpies, i no de mirar catàlegs d’altres pintors. Sabadell no deixava ni ha deixat de ser un cul de món. Les forces i tensions dels colors, les formes molt construïdes i depurades, i l’emotivitat tant de l’expressionisme abstracte…

També en termes de política cultural, el valor dels artistes per sí mateixos hauria de ser una qüestió sagrada, fonamental. Per aquí, a diferència de tantes altres al Museu d’Art, i molt en especial o sigui encara pitjor en els últims anys, l’obra de Llorenç Balsach Grau com a artista justifica més que plenament l’ús de sales i recursos municipals. Tant de bo doni més profit.

I el Museu d’Art, entre tants canvis com necessita començant pel de personal, ha de treure partit a la seva pròpia col·lecció, que en moltíssimes de les seves obres més valuoses té el millor amagat al magatzem i només s’exposa sovinta museus importants d’Espanya i l’estranger, ara fins i tot Japó, que se les enduen en prèstec. La col·lecció és el museu, i viceversa. I la de Llorenç Balsach s’ensenya ara millor que la del propi museu, vet-ho aquí,

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí