La cultura del sabadellenquisme perd un puntal: Mor l’editor i escriptor Joan Cuscó i Aymamí

0

Joan Cuscó i Aymamí va fer molt pel sabadellenquisme, segurament com ningú més. Va editar desenes de llibres tots ells de tema sabadellenc (la Biblioteca Quadern), va fundar i dirigir durant un centenar i mig de números la revista cultural igualment local (Quadern de les Arts i les lletres) i, a més, no ha perdut mai el somriure en 97 anys de vida. En efecte, acaba de morir.

Ha estat editor, escriptor i, sobretot, una mena d’emprenedor o venedor sense afany de lucre, però atent a donar satisfacció al públic, i en això també el zel per la continuitat. La Fundació Ars, que Joan Cuscó va crear com a paraigües de la seva activitat cultural i cívica, segueix activa i renovada, dirigida des del 1997 per Manel Costa Fernández.

Fill de l’històric Cafè El Paralelo del carrer de Roger de Flor, on fa més d’un segle va tenir seu una efímera agrupació local del PSOE i, durant la II República, va ballar Carmen Amaya, Joan Cuscó va esdevenir fabricant tèxtil per iniciativa i talent personal, com tants a Sabadell. La vocació de lletraferit, que solia dir d’ell mateix, li va venir després, en la dècada dels 1970.

A Quadern va aplegar autors vincults a la Fundació Bosch i Cardellach, com Josep Torrella, Pere Roca Garriga o, més endevant, Joan Alsina i Giralt. Per descomptat Mn. Camil Geis, músic i poeta. D’art, escrivia Joan Garriga Manich (Joan David), molt conservador tot i haver estat de la cèlebre Colla de Sabadell. I d’història de la música, l’industrial Antoni Sala Serra.

Venien de cercles diversos. Els va anar trobant, i amb ells també es va anar trobant com a “lletraferit”. El primer èxit com autor i editor va ser aquell “De les eixides” (1980) que va emocionar a Pau Vila. Com el títol indica, un àlbum dedicat a eixides anònimes ,dibuixades per Agustí Masvidal, farmacèutic amb vocació d’artista i botànic, i descrites per Joan Cuscó.

En tots els seus llibres, Joan Cuscó va escriure al peu d’obres d’artistes. A més de Masvidal, el també dibuixant Emili Hierro, el pintor i grafista Ricard Calvo Duran o el fotògraf Francesc Esteve. I, a la revista Quadern, es reservava l’entrevista en format de relat, “semblança”, en l’obertura del sumari, generalment a un artista o escriptor, sabadellenc i rellevant.

Així va fer de Quadern i la Biblioteca Quadern el més prolífic exponent d’allò que se n’ha dit “sabadellenquisme”, que no deixa de ser una ideologia més aviat conservadora. N’han quedat peces realment de referència, no superades en qualitat i abast, com el monogràfics dedicats a Pau Vila, el paleontòleg Miquel Crusafont o l’industrial Antoni Forrellad. I, per la resta, un exponent amable i culte d’un cert Sabadell.

A Joan Cuscó li agradaven més com a pintors el postnoucentista Vila Arrufat o Serrasanta, epigon local del mític Gimeno, que no pas Alfons Borrell o Ramiro Fernández, però això no treia que a Quadern també es parlés d’ells. La línea de Quadern era conservadora, com ho era també en quant a art bona part de l’empresariat i més encara les classes mitjes locals.

Tot plegat més que digne i eficient. En el Sabadell dels setanta i els vuitanta va refermar el català com a llengua de cultura i va restablir vincles amb antecedents culturals d’abans de la guerra, entre els quals la Colla de Sabadell però més i tot aquella Biblioteca Sabadell que va crear Joan Costa i Deu mentre, com a periodista, treballava a Barcelona.

En temps de Costa i Deu, o sigui just abans de la guerra, al cafè El Paralelo o sigui la casa de Joan Cuscó, hi actuaven orquestrines seduïdes pel jazz, sobretot actors o músics aficionats a la manera dels nius d’art, i també figures històriques del flamenco. Ell mateix es recordava de nen assegut a la falda del monumental Cojo de Málaga, Joaquín Vargas, llavors establert a Barcelona.

El Cojo de Málaga, que ara segueix perfectament vigent a Spotify (es una referència bàsica en tot d’estils flamencos, en particular els dits de Levante), va morir de gana a la postguerra, a Barcelona. El seu millor amic era l’Alady, còmic cèlebre que va apadrinar Mary Santpere. Joan Cuscó es va fer gran en la postguerra, en la generació més emprenedora del segle XX. No va sentir més al Cojo de Màlaga, ni li agradava el flamenco és clar.

Tampoc no té res de pintoresc el fet que el primer llibre de Joan Cuscó, “Grageas y otras puñetas” (1974) signat amb el pseudònim de “Xèspir”, i humorístic com el títol indica, fos resultat de les seves col·laboracions al butlletí de l’Associació Protectora de Subnormals, l’entitat pionera i exemplar que va fundar Jesús Farrés, pare del després alcalde Antoni Farrés. El Sabadellenquisme venia d’on venia, amb la guerra entremig, i tenia també models ètics i cívics.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí