Video: La gran exposició de Picasso a Sabadell fa ara 60 anys. Va sortir al Nodo i contribuir a crear el Museu Picasso

0

Mai no s’havia vist a Espanya una exposició comparable de Picasso. Ara mateix també faria goig a qualsevol gran museu del món. Aquí, llavors, va culminar el centenari de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, celebrat al llarg de tot aquell any 1959. Hi va tenir molt a veure el Sr. Paco Enrich Valls, que llavors presidia la institució. Però les conseqüències van ser molt més positives, encara.

Picasso era a l’exili del qual mai no va tornar. Però no per això oblidava Barcelona, la ciutat on s’havia format, ni els llunyans amics que hi havia deixat. Jaume Sabartés, secretari del pintor, havia restablert un cert canal de comunicació per mitjà dels germans Miquel i Joan Gaspar, de la històrica Sala Gaspar al carrer del Consell de Cent.

D’aquí vindria la relació amb Sabadel, i que aquella gran exposició es fes al Saló de la Caixa de Sabadell, amb més de seixanta pintures i dibuixos, i amb ceràmica i cartells en dues sales més a l’Acadèmia de Belles Arts que llavors encara era on ara hi ha el Viena de la plaça Sant Roc. Allà hi prenia façana el Cercle Sabadellés, el casino, connectat al Teatre Principal.

Francesc Enrich Valls, industrial i empresari dinàmic amb origens al tèxtil (el comerç de llanes a regenerar) unia el gust per l’art modern a tot un ampli vental d’activitats econòmiques. des del comerç internacional i el tèxtil a sectors tan novedosos llavors com el del plàstic. En l’art, era client de la Sala Gaspar, tan genuïna de Barcelona com vinculada a les avantguardes.

Ara fa 60 anys, Sabartés i els Gaspar preparaven per la seva galeria l’exposició, comercial i sols de gravats que, tot i celebrar-se tanmateix, no va ser la primera individual de Picasso a Espanya sota el Franquisme. Amb Paco Enrich, a Sabadell, van pujar la jugada anticipant-hi una gran exposició d’homenatge, amb obres cedides per col·leccionistes i tot el millor a l’abast.

Impressiona veure-la encara que sigui d’esquitllada al Nodo, on per uns minuts va indicar el que hi havia a Sabadell (“Actualidad artística”, simplement i discreta. Però Picasso era gran, i això el règim no ho podia negar). Grans obres, en efecte: El retrat de la Sra. Canals, Margot o un d’aquells bodegons anteriors al cubisme i, en un dibuix, un altre retrat de Dora Maar.

A la inauguració, a Sabadell, va assistir Totote, l’entranyable companya de Manolo Hugué, a qui Picasso tant va admirar i estimar. La hi deurien dur Sabartés i, sobretot, Camil Fàbregas, l’escultor sabadellenc que tant va ajudar Manolo en els seus darrers anys a Caldes. Consta que Picasso se’n va sentir content i emocionat. I cosa sensible, va fer efecte a Barcelona.

Per molt que aquella exposició fos a Sabadell, l’Ajuntament de Barcelona s’hi va implicar. Va cedir els Picasso que tenia al llavors Museu d’Art Modern a la Ciutadella, Joan Ainaud que llavors dirigia els museus municipals barcelonins va treballar en el muntatge de l’exposició a Sabadell i la va cloure amb una conferència sobre Picasso, igualment inaudita a l’època.

D’efecte en va fer prou com perquè al juliol del 1960, mig any després d’aquella exposició a Sabadell, l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, i Jaume Sabartés en nom de Picasso signessin plegats el protocol fundacional del museu que, per no inquietar sectors del règim. va prendre el nom inicial de “Colección Sabartés”. El Museu Pîcasso, és clar.

La inauguració va venir al 1963. Picasso s’hi va captivar a l’extrem de fer-hi les majors i millors donacions que va fer mai en vida, centenars de peces. I a partir de llavors, també s’ha dir, tampoc no s’ha parlat més d’aquella exposició a Sabadell. Fins i tot, potser s’ha parlat més de la que es encavallar a la Sala Gaspar de Barcelona, important però menor.

Va consistir, aquesta altra, tan sols de gravats. En concret els de la sèrie “La Tauromaquia de Pepe Hillo” que Picasso acabava de realitzar. Inmediatament, i en plena negociació per crear el Museu Picasso, les planxes i proves originals corresponents a aquelles aiguatintes van ser donades a l’Ajuntament de Barcelona. Tocant al règim, s’anava amb compte, i amb molta diplomàcia.

La inauguració de Picasso a Sabadell, el dia de Reis del 1960, va ser sense anar més lluny l’últim acte públic que Josep Maria Marcet Coll va presidir com alcalde. A propòsit de l’art modern, va fer tota una apologia de la modernitat i el progrés, que es dedueix en la crònica signada a La Vanguardia, i abans taquigrafiada, per Dolors Viñas vídua Taulé, la Sra. Viñas.

Paco Enrich, com a col·leccionista privat, va seguir comprant a la Sala Gaspar. En la dècada dels 1960 el va interessar molt Antonio Saura, germà del cineasta Carlos Saura. Per aquells anys, a la Gaspar el pintor sabadellenc Joan Vilacasas, hi va dirigir la revista 0 Figura, crucial en l’art modern a Barcelona, i molt probablement, va ser ell qui va encaminar a Sabadell altres exposicions històriques.

Tan històriques, i tan oblidades, com la que a l’Acadèmia de Belles Arts, i amb gran escàndol entre els carques i rancis, va presentar obres de Piero Manzoni, Piero Dorazio i, abans i tot que Nova York, Lucio Fontana, els “espacialistes italians”. Allò, en la Catalunya de l’època, només podia venir de la Sala Gaspar i, tractant-se de Sabadell, segurament gràcies a Joan Vilacasas, valgui a insistir, i abans a Picasso.

I, per més històric i il·lustre encara, toca evocar com al 1950 i a Belles Arts, el I Saló d’Art Actual organitzat per Andreu Castells va incloure Picasso, tot i que sense l’abast d’una gran retrospectiva, a més d’obres de Miró i fins i tot Kandinski. En aquest cas, hi haurà relat documentat i escrit. L’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul està treballant en una biografia d’Andreu Castells, pintor i impressor a més d’historiador, també.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí