Mort inesperada del poeta Josep-Ramon Bach: D’allò més sensible, savi i genuí en les arts del Sabadell actual

0
Josep Ramon Bach. Fotografia de Torni Moreno. Fundació Ars

Josep-Ramon Bach, que ha mort a 73 anys, va evocar en poema com les seves dues mares van veure’l nèixer. Va quedar orfe de la mare biològica, a qui l’han unit dos germans més. Però Mercè Pareja, filla del Dr. Pareja que va assistir el part, es va casar amb el vidu Bach, i d’aquí també en van venir més germans i més poetes, s’ha de dir, fills d’una o altra mare.

A Josep Ramon Bach, tan ben esperat quan va nèixer, ningú no l’imaginava avui la mort sobtada. Poeta, dramaturg o fins i tot narrador, com el qualifiquen les enciclopèdies. Ha rebut premis, entre d’altres el Vicent Estellés en els Octubre del 2015 o el Serra d’Or de la Crítica, tot seguit. Se l’estimava, per artista i persona, i més quan tornava al seu Sabadell.

Bonhomiós, tanmateix molt agut, en extrem, i savi tant de les arts com en la vida, si és que aquestes dues coses es poden destriar. Per bondat innata i sensibilitat va trobar la poesia fins i tot en els atzars de la vida. D’aquí els fets del seu neixement i, de fet, molt de l’esperit que anima la seva obra. De feina, va fer com d’administratiu, a Barcelona on va anar a viure.

I, per això mateix, com a poeta i a més a més sabadellenc, va col·laborar amb músics, com Benet Casablancas, o amb pintors, en especial Ramiro Fernández. També amb l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts, i aqui la seva obra Almanac Intermitent(1981), fa poc reeditada, i de fet igual amb qualsevol amic que s’hi prestés, en el moment més inesperat.

Com que en un diari es va publicar, no ve de més evocar un vespre plujós de gener en el qual va coincidir amb un amic sabadellenc, com a únics espectadors en una mostra d’Agustí Puig a la Fundació Vila Casas de Barcelona. Davant l’obra del pintor, li va donar per recitar Lorca, que li suggerien els dibuixos i les pintures. Només hi eren ell i un amic, aquest en família.

Més de quaranta llibres assenyalen la seva obra publicada, que evidentment no és tota. Va viure i, a més d’escriptor, va ser poeta. Del 1965 ençà, i començant per les Edicions Riutort del sabadellencenc Andreu Castells, hi van practicament totes les grans col·leccions que hi ha hagut en tots aquests anys, i algunes encara hi son, en la poesia i en català.

A efectes de biografia acadèmica potser no es dirà, o potser no en aquests termes, que va pertanyer a allò que se’n podria dir la generació dels Llibres del Mall, la benemèrita editorial que al 1973 va crear Ramon Balasch,i que així mateix va publicar Maria Mercè Marçal,Xavier Bru de Sala, Vicenç Altaió o, com a poeta, el pintor Joan Pere Viladecans, entre molt més.

Al Mall hi havia un rerafons artístic o plàstic, entre la gestualitat expressionista i, potser no tant, l’incipient conceptual. En les cobertes, evident, però també en alguns autors. Vicenç Altaió, més evident, i així mateix Josep Ramon Bach que tant ha inspirat Ramiro Fernàndez, i tant ha admirat Duque o Borrell després del Gallot, motiu de les bajanades usuals a la premsa local oficial respecte a la “història”. Pagat i dictat des de l’Ajuntament, que d’això va, subproductes al nivell dels museus municipals. Així està la ciutat

Segur que Josep Maria Sala Valldaura, posat a antologiar i referenciar aquella generació, va trobar o ha trobat el terme precís per Josep Ramon Bach, tanmateix irreductible. Podria ser, o potser no, el de “realista”. Ho deu dir, si un cas, el llibre que al 1979 va publicar a Laia, “les darreres tendències de la poesia catalana”, o al més recent “Mig segle de poesia catalana”.

Llàstima de no tenir-los a mà, a causa d’altres desordres. En efecte, Josep Ramon Bach va ser, en poesia, una mena de “realista”, però a matisar amb qualificatius com, més que allò a més tan gastat i tòpic de “màgic”, on Sala-Valldaura també màgic no deu pas caure, segur, potser el de líric, o el de fantàstic, des d’allò inmmediat i quotidià a exotismes imaginats.

El fet de les dues mares, com a imatge poètica i a la vegada intensa i profunda: la vida, i tota una vida. Més que sobre fets, o en la vessant narrativa, Josep Ramon Bach també va ser un gran poeta d’escenes i paisatges. I, més com a autor que com a conversador, sempre amable i encantador tot sigui dit, tenia el gust per les literatures orals, ancestrals per això.

Aquesta fascinació és en l’arrel de personatges com Li Bao o Kossambi, sorgits a d’altres móns i moments que Josep Ramon Bach imaginava. Els feia contar històries i en la seva boca posava poemes. El pintor sabadellenc Ramiro Fernández donava forma a aquells tipus, i els dibuixava en les il·lustracions dels llibres corresponents.

Potser Eugeni d’Ors des de l’erudicció, o potser el mateix Ramiro Fernández en la taula o el cavallet, els relacionarien amb mites com el del paradís perdut o el del bon salvatge, entre el romanticisme i el barroc més que en el realisme d’aquests temps moderns, a més de durs. I aquí la mort de Josep Ramon Bach. També per això dura.

En el detall de la mort, hi va haver una trombosi fa un mes a un genoll, que no semblava ser res més però que va dur a la diagnosi d’un càncer de pàncrees amb metàstasi d’abdomen i pulmó. L’acte fúnebre serà aquest dimecres a dos quarts d’onze, al Tanatori de Les Corts. I, respecte a l’obra que perdura, a destacar la continuitat en l’edició de la seva poesia completa.

La Fundació Ars de Sabadell la va empendre al 2017 amb un primer volum, “L’instint. Obra poètica 1962-1973”. Ara mateix en té en composició el següent, i n’hi haurà més. Es comptava amb sis, almenys. No hi havia més pla fet fins que avui, però, la mort ha posat data final a l’obra, la publicada i la de la vida que tant li apreciem els qui si més no hi conversàvem, i més a Sabadell.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí