Ha mort Pere Molera, un dels grans arquitectes de Sabadell i persona d’humanitat excepcional

0

Portava anys ingressat a una residència. La memòria li havia fugit. Solter, i sempre sol de retorn a casa, tenia tant de savi com d’humil, sensible, i, pel que observava o recordava, converses sorprenents. Ha estat un dels grans arquitectes de Sabadell, membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i, per això i per com era, un dels sabadellencs que millor sentien la ciutat i aquesta banda del Vallès, pobles del rodal.

Les instal·lacions del Club Natació Sabadell, a Can Llong, o l’edifici de l’antic Diari de Sabadell, al carrer de Sant Quirze, destaquen entre les seves millors obres. Però cal afegir-hi tot d’edificis menys coneguts, tant en nuclis urbans com als afores. I, així mateix, una vocació potser en part truncada per la rehabilitació d’edificis històrics, medievals, que l’apassionaven. Li va faltar un bon encàrrec, a l’alçada del seu saber.

Abans d’esdevenir sabadellenc, va nèixer a Sant Llorenç Savall. I abans d’obtenir el títol d’arquitecte a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, amb Rafael Moneo i Ribas Piera entre els mestres que més hi va apreciar. va ser aparellador d’un altre gran de l’arquitectura a Sabadell, Gabriel Bracons Singla, amb qui va col·laborar durant més de vint anys. Amb ell, també, va descobrir Alvar Aalto, al cas una referència comuna.

Va ser en l’època què Gabriel Bracons va excel·lir en el llavors dit Edifici Centenari, entre Tres Creus i ara República, amb les seus de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i del Centre Metal·lúrgic als baixos. El nom li venia de la data de construcció, al 1959 en el Centenari de la Caixa de Sabadell. Poc abans, la Clínica Infantil del Nen Jesús, i no gaire lluny en dates, el barri de Les Termes o la Clínica Santa Fe.

Arquitecte tècnic en principi, i amb molt de paleta en l’ofici, Pere Molera va fer el curs pont a l’Escola Superior d’Arquitectura quan vorejava la cinquantena, potser al 1983 i amb el Castell de Sentmenat com a tema del projecte de final de carrera. Admirador fidel dels arquitectes del Moviment Modern, també els reconeixa en els murs dels antics. I aquí, al castell. Alvar Aalto, és clar

De l’època amb Gabriel Bracons el va marcar la restauració de la Casa Duran. També, però en un altre sentit perquè se sentia molt crític amb al resultat, les reformes que a mitjans dels anys seixanta va fer a la seu central de Caixa Sabadell, el Palacio del Ahorro obra de Jeroni Martorell, a qui tot i no haver tractat, o potser no tant, també tenia entre els seus admirats. I consti que Pere Molera no tenia res d’esnob.

De Jeroni Martorell, Pere Molera va freqüentar l’Imperial quan era la seu local de la Filmoteca de Catalunya. Sempre sol, com quan anava a concerts o al Liceu, però amb la major cordialitat amb tot d’amics i coneguts amb els qui inevitablement coincidia i com ell s’alegraven de veure’s i saludar-se. Tanmateix, era més de conversa que de tertúlia, més de dialogar i de crear imatges i obrir qüestions que de veure’s escoltat.

Igualment va patir l’enderroc de la casa pairal del Dr. Sardà i Salvany, Residència de les Germanetes dels Avis Desemparats. Amb tot i el gran respecte que li tenia, no li va agradar l’edifici que hi va fer Gabriel Bracons. Si li ho va discutir, cert, va ser en privat i sobre objeccions més concretes que puntuals. Tanmateix, Pere Molera no deixava de ser molt vehement en la defensa del patrimoni arquiectònic, moltíssim.

El dia que uns vàndals es van endur les teules de la masia de Can Llong, li va faltar temps de comunicar-ho a l’Ajuntament, i de passar pel Diari de Sabadell a donar la notícia, resolta amb fotografia i un peu. A qui aquí subscriu li queda la recança d’un informe seu sobre reformes efectuades a l’església de Ca n’Oriac, una altra obra de Gabriel Bracons, que la desvirtuen. No vaig ser capaç d’aconseguir publicar-ho.

Pere Molera també tenia recances. Va iniciar la restauració del Castell de Gallifa, de la mà del seu bon amic Mn. Dalmau, tots dos de Sant Llorenç, però ho va deixar i va apartar-se’n discretament, és clar, per raons tan obvies que tampoc no va explicitar. I, per pitjor de debó, el va disgustar molt més l’atemptat especulatiu que ha malmés el Castell de Sentmenat i el seu entorn. En aquest cas, és clar, va alçar fort la veu.

Potser per aparellador o per paleta, abans, o més aviat perquè era simplement així, a Pere Molera li agradava admirar els altres arquitectes. Segur, encara que no consti, veure el Rafael Moneo que envolta l’antiga fàbrica Sampere Gorina, d’Eduard Maria Balcells i perquè s’entengui on ara hi ha l’Abacus, davant per davant del Bracons de l’Edifici Centenari. Una coincidència molt sensible, i més per ell: Dos mestres seus.

Un vespre de primavera, sortint de la Fundació quan aquesta era al pis de l’antiga Escola Industrial, el crepuscle tenyia aquest edifici de Jeroni Martorell i donava un caire al Mercat, de Josep Renom. Al fons, l’Escola Industrial nova, de Josep Antoni Balcells. Pere Molera per sorpresa dels pocs presents, va tallar converses i va dir: “A Viena, això…”. Un altre arquitecte, oportú, va citar Bruneleschi. Es va fer silenci.

Més que un apunt biogràfic o necrològic, a Pere Molera se li hauria de dedicar una exposició, per visual i per seguir-lo una mica més enllà: La sensibilitat i la saviesa. De Pere Molera ningú no n’ha dit ni en podrà dir mai res de mal. El que va ser i va fer s’ho va anar creant tot ell en l’admiració i la fidelitat als seus mestres, i així mateix per la sensibilitat i la bondat que l’han distingit. Ara, resulta inconmensurable.

El seu retrat no està a les “xarxes socials”. En tot cas a uns calaixos amb els quals l’anterior i l’actual governs municipals van pagar impunitats amb concepte de la pretesa compra d’imatges impublicables, pels drets d’autor, a una empresa liquidada que també va menystenir drets laborals, fins i tot la vida, dels seus treballadors, a l’extrem de ser duta per això al Tribunal Suprem.

D’això, de legalitat i ètica tan dubtoses, se’n vanten tant l’Arxiu Històric, al seu mur de facebook, com en el seu digital els actuals titulars de la capçalera, a l’estil dels pirates d’ara, en el terme dels pirates d’abans. Dit sigui només per dir que de Pere Molera hi ha retrats, i aquí l’autor d’aquest i d’altres. Però els lladres no solen donar valor al que roben, encara que ho tinguin al seu botí.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí