Lourdes Ciuró (JUNTSxSBD) i la Nova Dreta local: Per què és nova, de dreta i a més mana amb el PSC-Podem?

0

Si es tracta d’un fet, i es va confirmant com a tal, tindrà prou de novedós i tant de bo positiu i estimulant. Si és que arriba a ser, és clar, perquè encara s’ha d’anar veient. Però sembla si més no que, a Sabadell, allò conegut com la dreta s’ha decidit i posat a animar, amb iniciativa i voluntat de lideratge, elements propis d’un programa de govern municipal, a acordar entre partits i, més a la curta que a la llarga, a concretar, realitzar i, com diuen ara, implementar. La política és això.

Entre d’altres, apunta projectes per liquidar la Gran Via com autovia urbana, per revitalitzar el Ripoll, també com l’espai productiu que mai no ha deixat de ser, ni hauria, i, en definitiva, per donar major qualitat a espais periurbans (el Ripoll i els afores, “rodal”, també són ciutat) encara que siguin malaguanyats, desaprofitats, fins i tot degradats i, per això, devaluats mentrestant. La creació de riquesa no ha de ser gens vergonyant ni per força de dretes, tampoc. És evident.

L’observació ve a propòsit de Lourdes Ciuró i tot un front de poders fàctics (dir-ne societat civil seria al cas impropi, fins i tot cínic) en el qual ella, com a portaveu polític i referent local d’allò que ve de l’antiga Convergència i Unió, no deixa pas per això de ser-ne una peça més. No està ni va sola, que només faltaria. Té i exhibeix recursos propis, en allò que se’n diu la dreta, i té a més el suport del PSC, que li ho anima i paga, amb càrrec al municipi, Tampoc no res d’excepcional.

El patrocini del PSC de Marta Farrés al respecte anirà inclós al pressupost municipal ordinari d’aquest any, que també per això rebrà el vot afirmatiu del JUNTSxSBD de Ciuró. Hi van uns 100.000 euros corresponents en bona part a les nòmines de dos assessors, Toni Font i Oriol Vega. Però, tot i que també, no ha d’anar només de sobreafegir sous i “assegurar vots”, com va fer Bustos amb les CiU, ERC o ICV-EUiA de llavors. Aquest cop, s’anuncien altres contrapartides.

Les novetats de la situació, que d’aquí això de la “Nova Dreta” del titular, són diverses però coincidents, en aquest moment concret i en els origens dels impulsos. Per començar a fer-se’n una idea, una primera dada: En el que va de l’actual règim democràtic, de quaranta anys llargs ençà, les dretes locals mai no s’havien expressat en termes de programa de govern. El que aquelles dretes van presentar com a programes electorals, resultaria anecdòtic en comparació.

Encara no refetes del franquisme, del qual se’n van anar desenganxant gradualment des d’uns anys abans de la mort del dictador, més o menys a mitjans del primer mandat de Farrés van reconèixer en ell el líder idíl·lic. Perquè, a més de salvar els conflictes socials de les crisis dels setanta, transició inclosa, els va intentar seduir i associar-s’hi amb projectes estratègics als quals els va convidar, també, a invertir si era el cas. Molt Marcet. En deien sabadellenquisme, com a invocació.

Primer va anar-hi un intent de reindustrialització, amb la reconversió a sectors com l’informàtic d’aquell Sabadell on agonitzava el model de la ciutat-fàbrica, vingut del segle XIX. Va ser allò de la Zur (Zona d’urgent reindustrialització, amb ajuts estatals) i aquell cèlebre Silicon Vallès a Can Roqueta, caigut en l’oblit. No va rutllar, vet-ho aquí. I, tot seguit, allò altre de la terciarització, amb operacions público-privades com l’Eix Macià o la creació de l’Hospital del Parc Taulí.

Sobre el tauler del territori, en aquest Vallès, Sant Cugat va guanyar bona part d’aquells jocs i partides. Fins i tot el Banc Sabadell, a qui Antoni Farrès havia empaitat de soci en l’Eix Macià, va traslladar els seus serveis centrals a aquesta altra població tal com, prèvies carabasses a aquell Silicon Vallès a Sabadell, s’hi havien establert just abans Hewlett Packard o Sharp. Per Farrés, però, no va quedar. I a més es tractava d’iniciatives seves, abans que de les “dretes” locals.

No es tracta de retreure res a ningú, i menys ara. Les condicions i circumstàncies, els fets, solen ser més tossuts que les voluntats. Només sigui dit per indicar que des del 1982, almenys, allò de Sabadell adscribible com a dreta (empreses, patronals, banc…) se’n van estar prou de molestar Farrés. De les administracions, petites o grans i mani qui hi mani, els negocis n’esperen negocis, i poques noses. Simplement van fer la seva, potser perdent de vegades i guanyant-hi d’altres.

Igualment resulta novedós que Lourdes Ciuró, des de la dreta, faci onejar com a bandera seva i del seu entorn la crítica a la Gran Via o la revitalització del Ripoll, temes tots dos creats per les esquerres locals. L’antiga CiU s’hi va limitar a exercir de lleial oposició, de vegades silenciosa i tot. Tècnics de l’Ajuntament franquista, compromesos en el projecte i obra de la Gran Via, van ser després regidors per aquella coalició catalanista. També és una dada a recordar i considerar.

L’oposició a la Gran Via, precisament, va precipitar la fundació de la Federació d’Associacions de Veïns, l’any 1974. Però no van ser els únics. Abans va criticar el projecte, i es va desentendre de treballar-hi, l’arquitecte municipal, Félix de Azúa, pare de l’escriptor homònim i fundador de Ciutadans. I mentre, el llavors director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Torrella, va dir allò que a Sabadell es treia “un dogall de ferro per posar-ne un altre de ciment i asfalt”.

I tampoc no deixa de resultar novedós, i d’observar sobretot, com Lourdes Ciuró apareix i s’exhibeix envoltada de cercles d’empresaris que, alhora, estan connectats amb l’empresa de l’actual Diari de Sabadell. Joan Reixach, nou assessor del grup municipal de JUNTSxSBD, i per tant pagat també a costa del pressupost municipal, n’és expressió i peça significada. Forma part del grup d’empresaris que es presenten com a Xarxa Onion i, tot i no arribar a ser-ho, pren aires de think tank.

No és el Cercle d’Economia fundat per Vicens Vives, però també té vocació d’intervenir en els fòrums socials, polítics i econòmics on, en el cas de Sabadell, l’empresariat no sempre ha tingut veus públiques. Si això, a més a més, deriva en inversions privades, en noves implantacions d’empreses en el terme de Sabadell, i si serveix per animar les ja existents, serà més que positiu per a l’interés general. Però de moment, no obstant, a aquesta Nova Dreta local encara hi ha molt per veure-li.

De dreta, en efecte, ho és. Gairebé no se li veuen fesomies socioliberals, en el benentés que Keynes o el creador del model de sanitat pública universal, William Beveridge, sempre van ser whigs, del Liberal Party, i mai del socialdemòcrata Labour Party. Tot i que la Gran Via s’hi presta prou, rarament s’hi han referit, si és que ho han fet, en termes d’equiparació i reequilibri entre veinats o amb dades sobre els promitjos en rendes familiars o els dèficits de serveis públics.

Tal com la del Ripoll ho és per Torre Romeu, la qüestió de la Gran Via resulta, abans que moltes d’altres, estratègica per barris com Can Puiggener o bona part del Sector Sud de la ciutat, cada cop més inquietant segons indicadors o la simple passejada pels seus carrers i, ben eloqüent, el seu “mercadillo” d’Espronceda, el de major oferta en roba de segona mà a preus tristos. Per bé que Lourdes Ciuró pot corregir, que tant de bo, la seva és ara per ara una dreta prou de dretes.

En cultura, segueix llastrada en un model nacionalcatòlic com de colònia fabril del XIX, amb les entitats d’aficionats subsidiades com a úniques protagonistes públiques. I això que, en virtut de la innovació i el coneixement que predica, cal renovar i impulsar els museus, inclós el Museu dels Teixits, i treure profit de les institucions de recerca que a Sabadell tenen per referent internacional, al màxim nivell, l’Institut de Paleontologia, ciència bàsica i competitiva entre les joies de la UAB.

Tot i corregibles, d’aquestes carències en participa igualment el referit cercle de poders fàctics. El nou Diari de Sabadell fa ara un producte incapaç de connectar amb diversos sectors de la ciutat, entre els quals de ben cultes però encara més els dels medis populars. Alhora, l’actual editor insisteix en fer-se solidàri amb el lladrocini, arribat fins el Suprem, i la mort civil perpetrada per l’antiga editora contra els redactors veterans en nòmina, tret tan sols d’un parell de còmplices.

I així es com, bo o no tant, Lourdes Ciurò ha esdevingut sòcia pel PSC de Marta Farrès. El perquè encara no l’han explicat cap de les dues. Mentrestant, deixen a la seva esquerra els socioliberals de Ciutadans, que en l’ègida del riverisme s’han replegat com a partit dels barris, fins i tot amb voravius ètnics impropis en el liberalisme. I a fora una ERC que, a diferència del JUNTSxSBD de Ciuró, no surt de les retòriques ideològiques, no crea projectes ni sembla aportar-los-hi gaire.

Hi pot haver allò de les dues ànimes del PSC, de les quals Marta Farrès n’abandonaria ara una en mans de Cs que, tot sigui dit, va sorgir-li com una mena d’escissió en temps de Maragall. Hi ha, com a fet gairebé obvi, que Marta Farrès només tingui segurs onze regidors i, junt amb Podem, s’estimi més JUNTSxSBD, o sigui la dreta, l’independentisme i els seus partners a empreses, corporacions i poders fàctics, que la laicitat bilingüe i el dins de tot major sentit social de Cs.

I hi ha la Nova Dreta com a tal. Ve de la de sempre, que es diria, però amb vocacions cíviques renovades, altres que no (en cultura, el PSC de Marta Farrès i el JUNTSxSBD de Lourdes Ciuró venen a ser el mateix) i, això sí, una incipient voluntad d’iniciativa i lideratge que, sigui a dreta o a esquerra, altres no demostren. Així, doncs, la política consistorial ha pres un rumb. Seran tres anys d’anar veient cap on porta i amb quins rendiments. A més de voluntat, caldrà capacitat.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí