De Fidel Castro i Allende a Caritas, el Cidob o el Can Puiggener on tan sols dormia: Ha mort Joan Casañas

0
Joan Casañas, a l'esquerra, en arribar al port de Valparaiso al 1963. Junt amb ell, Ignasi Pujadas, Josep Ribera, Joan Sanmartí i Francesc Puig

Al desembre del 1971, el sacerdot sabadellenc Joan Casañas Guri va estrenyer la mà a Fidel Castro, al pati de l’embaixada de Cuba a Santiago de Xile. El líder revolucionari hi acollia un centenar de militants dels just incipients Cristianos por el Socialismo, llavors molt del Xile d’Allende. Sense Joan Casañas, que ara acaba de morir, potser haurien arribat igualment a l’Espanya del tardofranquisme i la transició, on se’ls recorda més dins de tot. És una dada,

Joan Casañas va nèixer al cap de pocs dies d’esclatar la guerra civil, a la plaça llavors encara d’Espartero, dels Mártires de la Tradición que li van posar després per venjança (Espartero havia derrotat els carlins) i del Gas en el nom que l’alcalde Farrés va elevar a oficial. Ha mort a 84 anys, per tant; fill de l’industrial corder i fotorreporter vocacional Francesc Casañas. En nombrosa i més d’hàbits i sotanes, la família era de l’Acadèmia Catòlica, com la de Farrés.

En aquell 1971, a Espanya feia un any dels judicis de Burgos. I al Xile on Casañas estava en missió diocesana des del 1963, Pinochet en trigaria dos més a culminar el cop d’estat contra el govern de la Unidad Popular presidit per Allende. Temps convulsos que, en ideòleg dels Cristianos por el Socialismo, Joan Casañas començava a viure talment en doble: Tant de la praxi, en la teoria leninista, com de la fe en la teologia catòlica, n’esperava coneixement.

Del 1963 al 1973, fins el cop d’Estat de Pinochet, Joan Casañas va ser consiliari d’estudiants i professors a la Universidad Católica de Valparaiso, però també anava a la Técnica Federico Santamaría. En aquell cercle d’elits, l’esquerra de la democràcia cristiana xilena, vinguda de la joseantoniana Falange Nacional de Frei o Leighton, derivava cap el marxisme. Constituïda en MAPU (Movimiento de Acción Popular Unitaria), confluïa en la Unidad Popular d’Allende.

Del catolicisme, en concret el nacionalcatolicisme d’abans i després de la guerra civil, més a Catalunya que a la resta d’Espanya, al marxisme revolucionari. Praxi leninista i fe fins i tot mesiànica. El caire, la biografia i els millors escrits de Joan Casañas han consistit prou en això. Tant com, de retorn a Sabadell, la militància al PSUC o els diversos apostolats en els quals, a la ciutat, va abastar i servir de Caritas diocesana a les Comunitats Cristianes de Base.

A Xile, Joan Casañas hi va anar just acabat de sortir de la Facultat de Teologia, de la qual en va ser alumne aplicat i segurament brillant. Tant que en aquells anys el cobejava l’Opus Dei, que encara no havia entrat a governs de Franco. Va oficiar casaments d’elements destacats en la posterior prelatura, cas d’aquell Joan Maria Solà del Radio Sabadell, Caixa de Sabadell sobretot, i del Luis Ángel de la Viuda, a la dreta de Suárez i cremat tan aviat va manar Felipe.

La clau, en Joan Casañas i en el que ell mateix com autor d’un dels tants llibres apologètics sobre el tema en va dir i se’n diu “progressisme catòlic a Catalunya”, rau en Agermanament, una iniciativa del bisbat de Barcelona encara en temps del franquista Modrego. Buscava lloc a les missions per l’excedent de vocacions, tant d’aquells anys. De retorn de Roma, el bisbe de Valparaiso, l’ultraintegrista Tagle, hi va anar a demanar missioners nacionalcatólics.

Xasco absolut, en la pràctica. Dels cinc sacerdots catalans que se’n va endur, Joan Casañas va resultar ser el més moderat en formes, tal com s’esperava del destinat a les universitats. Però, en el fons, li va passar igual que als seus companys, el també sabadellenc Josep Ribera, fill de l’amo del vapor Ribera i Cusidó de la Creu Alta i molt influent en Casañas, i tant o més Francesc Puig o Ignasi Pujades, als qui van posar de vicaris en barris pobres de Valparaiso.

La “iglesia del pueblo”. Ni tan sols el govern del democristià Eduardo Frei redimia les grans desigualtats socials d’un Xile tanmateix democràtic, com no ho era Espanya. Abans que als bisbes del continent els astorés la Teología de la Liberación en la Conferencia de Medellin, Valparaiso en va ser així un ferment notable. Joan Casañas hi duia als barris, on trobaven tots plegats l’esquerra, els universitaris a considerar entre els quadres dirigents del país.

Allende com a esperança truncada, i Pinochet de botxí. A Joan Casañas, el cop d’estat del 11 de setembre del 1973 el va ensopegar casualment a Sabadell, on visitava la família al cap de molts anys. Li va tocar rescatar, literalment, companys i amics pels qui les tortures d’aquells militars animats per Nixon no eren més, segurament, que l’inici victimari cap a la mort més violenta i cruel. Els “desapareguts” van proliferar a partir de llavors en aquells continents.

A Joan Casañas i a Josep Ribera els va tocar molt de prop. Els mililitars, en aquell setembre de 1973, van assassinar altres sacerdots amics seus, com a Valparaiso mateix Antonio Llidó i Miguel Woodward, o a Santiago el català Joan Alsina, que treballava al Hospital de San Juan de Dios, per mencionar tan sols alguns ­dels qui, de manera més estreta, compartien afanys i projeces. Josep Ribera va tenir feina a poder fugir i Joan Casañas a salvar i rebre fugitius.

Va aconseguir acollir a Sabadell, en ple franquisme, xilens i famílies xilenes repressaliades que aquí han estat igualment antifranquistes. Però tot i que amb millors recursos, familiars o polítics i eclesials, Joan Casañas també va haver de reconstruir-se la vida. I així van tornar a prendre valor Agermanament i la tasca amb Josep Ribera, el vell amic sabadellenc. D’aquí en va venir el Cidob (Centre Internacional de Documentació de Barcelona), precisament.

El Cidob, primer vinculat a la UAB i ara més a la UPF, destaca entre els més potents thin thanks d’Europa en anàlisi de polítiques i relacionals internacionals. Ribera, massa oblidat al seu Sabadell però no a Barcelona o al món, en va ser el primer director a més de fundador. I, sobretot en els primers anys, encara amb la Llatinoamèrica de les dictadures militars com a cas sagnant, Joan Casañas en va ser un dels col·laboradors més actius i destacats.

L’establiment a Sabadell de la delegació de la Lliga dels Drets dels Pobles no deixa de ser un altre exponent d’aquell moment. Joan Casañas, mentre, també va desenvolupar reflexions molt radicals en teologia, entre les quals destaca el llibre “Per què dius deu?”, que al 1983 va rebre el Premi Francesc Eiximinis. Des del catolicisme mai no s’havia elaborat res de tant punyent respecte al patriarcat, l’explotació en general, i una fe per coherent alliberadora.

Joan Casañas deixa més llibres escrits. A destacar els que, des de posicions testimonials, ha dedicat al Xile dels temps de la Salvador Allende o al, en el seu dir, progressisme catòlic de certs sectors catalanistes en l’església. Durant un temps va viure a Can Puiggener, però no es va relacionar gaire amb el barri: Allò tan conservador de les “barreres culturals”·. També va viure a la seu de Caritas, al carrer Salut, institució de la qual en va publicar uns annals.

Com a militant del PSUC, va anar a les llistes d’Antoni Farrés en les municipals del 1983, però com en l’església tampoc no era una figura d’aparell. Efussiu en les converses, vehement en els seus compromisos amb les experiències revolucionàries sobretot a Amèrica Llatina, no deixava tanmateix de ser molt ell i alhora molt respectuós amb els seus interlocutors. Havia viscut i seguia vivint experiències històriques, amb la repressió pinochetista ben bé al mig.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí