Mor Alfons Borrell, just acabant de tancar exposició a Belles Arts: S’el troba a faltar als grans museus del món

0
Alfons Borrell a l'Acadèmia de Belles Arts, davant de dues de les seves darreres obres, el passat 2 d'ocubre (El Dia de Sabadell)

Tancar una exposició, joiosa, i morir tan sols hores després ha estat tot ú per Alfons Borrell. Entre somnis, mentre dormia, se li ha anat la vida aquest dimarts a la seva casa de Can Feu. Tenia 89 anys, pintant fins al final. A la generació dels pintors catalans que a mitjan segle XX van emprendre l’expressionisme abstracte, entre el més brillant i de major projecció en la història de l’art a Catalunya, només queda un gran artista viu, el també sabadellenc Xavier Oriach.

Barcelona, i amb ella Catalunya, però no tant o no prou més enllà, es va acabar rendint a Alfons Borrell. Al 2015, la Fundació Joan Miró li va dedicar una gran exposició, de les que només ha dedicat a grans figures, començant pel propi Joan Miró. Alfons Borrell, els treballs i els dies, en va ser el títol. Seguia la no menys espectacular Alfons Borrell, la celebració del color, a la Tecla Sala, el Centre d’Art de l’Hospitalet, al 2007. Dignes de la gran figura que és.

El reconeixement d’Alfons Borrell va ser tardà, en un cas poc habitual en la seva generació. Fins la dècada dels 1980 no va començar a exposar de manera regular a Barcelona, en una de les millors èpoques de la Galeria Joan Prats. Sempre, també llavors i per sempre més, ha pintat per ell mateix. És impossible lligar-lo a altres noms. En tot cas el seu entrenyable Joan Brossa o potser sabadellencs com Duque o Balsach, amics però amb obres molt diferents.

Però l’obra d’Alfons Borrell, des de l’eclosió tardana quan el segle XX entrava al final, té una contundència digna dels altres grans mestres de l’expressionisme abstracte, de Rothko a qui tant se l’ha comparat a Motherwell. Cadascun amb els seus llenguatges inconfusibles. tan potents. Tanmateix serien els seus coetanis, convergents en tot cas. No pas els seus models ni les seves referències directes, que no en va tenir ni a Barcelona. Borrell és Borrell.

Colors i formes molt depurades que, com li agradava dir, entenia i tractava amb vida pròpia. Molt la llum, subtil i molt present, potser com mai abans, en aquestes darreres obres que just ha acabat d’exposar a Belles Arts. I per damunt de tot l’emoció, tant de l’expressionisme. Per molt que a primer cop d’ull potser ho podés semblar, la pintura d’Alfons Borrell no s’arrepenjava en formalismes, ni en construccions més o menys especulades o pensades.

En el color va tenir un mestre remot, a qui reconeixia com a tal. Va ser l’Hermen Anglada Camarasa a qui va tenir ocasió de conèixer i tractar a Mallorca, on Alfons Borrell va fer el servei militar. I en l’emoció, la pròpia vida. Recordava escenes que l’havien colpit, com la d’un manobra que en la solitud de les obres d’enderroc de l’antic Pedregar, per fer-hi el Passeig de la Plaça Major, compartia el dinar d’una carmanyola amb la dona i la filla. Trist.

La mort de Rosa, la seva pròpia esposa, perfectament reconeixible en la seva trajectòria pictòrica i vital. Però també la llum, els colors i els paisatge pirenencs de Son del Pi, lloc on ha estat molt lligat. Va ser tema, i ell ho explicava a peu de terra, en el magnífic documental Reconèixer Borrell (Aleix Gallardet-Susanna Bernadí, 2013) A Barcelona es va presentar en un exposició del pintor, a la Fundació Vila Casas, i a Sabadell es va projectar al Principal, en un espontani homenatge ciutadà. Borrell, en efecte, també era molt Sabadell, d’enlloc més.

Els seus inicis se situen al Grup Gallot, que el 1961 va introduir a Catalunya l’Action Painting, per tant l’influxe de Pollock. Molt del Sabadell de l’Acadèmia de Belles Arts d’aquells anys, a Barcelona s’hi van sorprendre, amb molt de ressó tot i que no va deixar de ser brot efímer. Borrell en va ser el component més jove, i ja llavors molt ell mateix. Fora de Duque, que de fet ja era al món i establert a París des d’anys abans, Borrell va ser també l’únic per qui allò va significar una certa projecció exterior. Al 1961 va ser convidat a la Biennal d’Alexandria.

Borrell mai no va deixar de pintar, però durant ben bé quinze anys va viure al marge de les exposicions i les galeries. Al 1961 va nèixer el fill gran, el Jordi, i després l’Anna i el Ricard. Van ser així mateix els anys de major dedicació al negoci familiar, la joieria del Passeig. Al 1971, però, va participar a la fundació de la Sala Tres a l’Acadèmia de Belles Arts, amb la qual mai no va perdre els vincles, i el 1976 va trencar el seu silenci precisament a la llavors nova i rutilant Fundació Joan Miró. Fora de Sabadell tampoc no l’havien perdut de vista.

De seguida va entrar en relació amb el galerista Lluis Riera, de la Joan Prats, i amb iniciatives com la revista Èczema de Vicenç Altaió, a Sabadell. Amb ells va intensificar l’amistat amb els artistes de la seva generació, cas de Joan Brossa, i la llavors nova generació de Perejaume entre d’altres. Al 1978 va ser seleccionat al Centre Georges Pompidou, en l’exposició Seny i Rauxa, 11 artistes catalans. Tant com un reconeixement va ser un retorn, i va situar Alfons Borrell en la posició de referència on ha seguit i seguirà. Potser no prou justa, tanmateix.

Alfons Borrell mai no se’n va queixar. Però fora de la Fundació Joan Miró, els grans museus de Barcelona o Madrid, i els d’arreu del món de fet, no coneixen encara la seva obra. Potser per efecte d’aquells anys d’absència i la pròpia contudència de la seva obra, que en aquell punt dels setanta va aparèixer madura i rodona de cop, sense que potser se l’entengués del tot a partir de l’expressionisme abstracte del qual provenia i pertany. Exposava entre els joves, la qual cosa no deixa de ser suggerent. I, de fet, també ha estat jove fins al final.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí