Mor Esteve Renom, el col·leccionista que posseïa més llibres sabadellencs que l’Arxiu Històric

0
Esteve Renom en un acte de Jove Cambra, l'any 2015

La biblioteca sabadellenca de l’economista Esteve Renom i Pulit, Col·lecció Renom-Llonch que es diu, suma 2.167 títols d’entre el segle XVI i el 1975, bastants més que els conservats per l’Arxiu Històric de Sabadell o la Secció Local de l’antiga Biblioteca de Caixa Sabadell. I, tanmateix, els fons bibliogràfics són tan sols una més entre les col·leccions que va formar, sobretot de fotografia o d’art sabadellenc del XIX i la primeria del XX, i els arxius privats que va reunir i, de fet, preservar.

Les dimensions monumentals com a col·leccionista, han fet quedar en segon terme la seva vessant professional, important no obstant, a l’extrem que amics propers la ignoren en tot o en part. Molt jove, abans de fer els 40 anys, Esteve Renom i Pulit va ser director general del Banc Industrial de Catalunya, gran potència al país fins l’extinció arran la crisi del grup Banca Catalana. I, durant dècades i fins a jubilar-s’hi, va ser director financer de la multinacional catalana Celsa, gegant sidero-metal·lúrgic fundat per la família Rubiralta.

En Esteve Renom i Pulit, que ara ha mort víctima de la Covid, tant la discreció com el sentit cívic, el gust il·lustrat o una intensa espiritualitat, que tampoc no exhibia, apareixien com a virtuts burgeses tot i que va ser un home fet a sí mateix. Fill de viatjant tèxtil, tan sols va heretar els arxius i les col·leccions d’art del seu avis i besavis, els Pulit grans comerciants majoristes de teixits de llana, i també oli o vi a més de terratinents al terme, o els Dòria fabricants llaners en els inicis de la industrialització.

No va arribar ni a conèixer el seu admirat avi Francesc Pulit i Tiana (Sabadell, 1869-1940), fotògraf pioner i partícep en la fundació de l’Acadèmia de Belles Arts, que a més al 1927 va donar a la ciutat l’ermita de Sant Nicolau, seu de la parròquia de Sant Feliu d’Arraona entre el segle IX, almenys, i el 1373. Per molt, però, que fos una cosa potser més imaginada que no pas tangible, aquesta figura familiar el va influir de manera decisiva. La cultura burgesa també es presta a aquesta mena d’afinitats i relacions.

De manera més directa el va influir, sobretot, Antoni Forrellad Solà (Sabadell, 1912-1983), enginyer, industrial, financer i més polític del que se sol destacar. També va ser un home fet a sí mateix. Esteve Renom i Pulit va començar a treballar, d’economista, en la que va ser la primera empresa industrial del seu mentor, Construcciones Eléctricas Sabadell (CES), que es va associar a la multinacional sueca Asea fins a ser-ne absorbida. Antoni Forrellad va fundar així mateix Unidad Hermética SA.

Com a financer, Antoni Forrellad va ser president de Caixa Sabadell, entre el 1964 i el 1965 (quan va comprar la finca de Can Deu, amb el bosc i la masia), va actuar en l’òrbita de Jordi Pujol i el grup Banca Catalana, i va figurar més en iniciatives de caire cultural i en particular editorial, com la Fundació Catalana sorgida de la Gran Enciclopèdia Catalana o la propietat del diari El Correo Catalán. En aquell entramat, Esteve Renom i Pulit va venir a ser l’expert en finances, com a professional.

I, en quant a influència, en Esteve Renom i Pulit es pot apreciar molt del sentit humanístic, cristià i cívic, sabadellenquista tal com li agradava dir, que va distingir Antoni Forrellad, amic del paleontòleg Miquel Crusafont, sens dubte la major personalitat científica a la Catalunya del seu temps, per molt que no es reconegui prou, i, en més proper encara, el malaguanyat historiador i filòsof Miquel Carreras, mort en la guerra civil amb només 33 anys. Tots dos van ser discrets i, alhora, eficients.

En la vida sabadellenca, Esteve Renom i Pulit va figurar entre els fundadors de Jove Cambra, va ser president de l’Acadèmia Catòlica i de Càrites, on jubilat professionalment va aportar experiència gerencial i una dedicació intensa, i va estar estretament vinculat a la Fundació Bosch i Cardellach, la institució acadèmica ciutadana. No va ser gens lletraferit, però, ni tan sols en el gust per la història. I val a dir que la seva germana, Mercè Renom, és una eminent historiadora, professora d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat de Barcelona.

El fons bibliogràfic de la Col·lecció Renom-Llonch està perfectament publicat i documentat al llibre “Sabadell, Lletra impresa: De la vila a la fi de la ciutat industrial.Catàleg de la Col·lecció Esteve Renom-Montserrat Llonch”, editat l’any 2012 per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. La bibliotecària Àngels Solà Vidal i l’historiador Josep Maria Benaul, que hi va aportar una intensa recerca sobre les impremtes a Sabadell, en van ser els autors. L’obra, per descomptat, està a l’alçada del valor de la col·lecció, excepcional.

Entre les col·leccions del matrimoni format Esteve Renom i Montserrat Lloch destaquen, a més dels arxius de les famílies Pulit i Dòria, destaca el del comerciant madrileny Timoteo Bustillo que entre el 1894 i el 1903 va ser diputat per Sabadell, on va guanyar cinc eleccions consecutives. En fotografia, inclou els arxius dels fotògrafs pioners Francesc Pulit i Marçal Ballús, a més de centenars d’obres de tema sabadellenc, d’altres autors. I, en art, peces dels nuclis inicials de l’Acadèmia de Belles Arts, en especial de Marian Burgués i Antoni Estruch.

No hi falten autèntiques joies, com un pergamí signat per la reina Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic i per tant senyora feudal de Sabadell. Esteve Renom i Pulit, de fet, era molt conegut i per descomptat apreciat entre els antiquaris i llibreters de vell. Hi tenien el millor client en tot el que tingués relació amb Sabadell. El seu preferit, però, va ser l’enyorat Josep Fernández Cantó, més conegut pel motiu de Tàtum, que a Sabadell va regentar L’Artística, el millor establiment del ram entre els que hi ha hagut a la ciutat, i tot un centre social a més.

Sempre cordial i bonhomiós, Esteve Renom tampoc no era dels parroquians més assidus a les entranyables tertúlies que es formaven espontàniament a aquella casa, desapareguda fa més d’un quart de segle arran la malaltia i mort d’en Tàtum. Tot i de natural calmat, a qui mai no es veia amb presses, era actiu en extrem, pendent d’infinitat de qüestions i, valgui la insistència, no gens presumit per molt que no li faltessin motius. I, motiu més a destacar, l’afecte per Sabadell no tenia en ell res de tòpic, ni de pretenciós és clar.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Si us plau entri el seu nom aquí